Esgarrapacristos de la dissidència.

En Millet torna a ser a casa, com en Montull. Ja han pagat la fiança. Una bona nova ja que la llibertat sempre ho ha estat. Em temo que aquesta, però, no és la que proclama la tribu del llaços grocs. A l’altre plateret de la cosa legal l’estat pot -o vol- engarjolar un altre raper a dos anys i un dia de presó efectiva. ¿A quina criatura se li pot explicar l’elemental raonament aritmètic en anys de garjola que la justícia espanyola administra a granel? Costa d’entendre, però robar a quatre mans amb una melodia per a lladres confessos és més afinat i molt més harmònic judicialment que esgargamellar-se a ritme de hit hop. És una evidència que les simfonies al Palau de la Música -també les suites per a cassola- tenen molt d’aristocràtic. No renegaré dels rapaires -es deuen poder anomenar així?- però no se’ls pot comparar perquè de rapaire a drapaire melòdic hi una lletra que cavalca pel caire de la navalla judicial fent equilibris precaris si la  solfa de la sentència d’empresonament es confirma. 

Minúcies, engrunes de llibertat d’expressió que no haurien de treure pas la son als primmirats dels drets civils. Collonades, remugava en Pla amb raó. Heu d’entendre que hi ha uns límits i que no podem aixecar el dit més del compte perquè ens el poden primer segrestar, després empresonar i finalment escapçar. Com gosen aquests esgarrapacristos tacar la dignitat dels monarques i de les persones honorables! M’estalviaré de criticar en profunditat els pinta mones que embruten les impol·lutes parets de les galeries exposant obres que en tenen la categoria només pel fet de figurar en un catàleg. 

Personalment em sento protegit, segur i emparat per aquests jutges que apliquen les lleis que algú ha dictat perquè jo senti l’alè del recte procedir al clatell. No repetiré aquell principi filosòfic fonamental que ha tornat per verificar-se i ens adverteix paternalment del terrible desencert que ens porta a confondre la llibertat amb el llibertinatge barroer. Recuperar les maneres, l’exquisida civilitat tot acorralant les ovelles negres que pasturen pels prats de la discòrdia, la dissidència, la rebel·lió i l’esgarip és quelcom que ens hauria d’enorgullir i que hauríem d’encoratjar.

Qui gosa comparar els Millet i sequaços de calibre similar amb aquests rapaires i d’altra fauna de mala vida. Com que no hi ha un fenomen de corrupció sinó un “descuido” generalitzat -ens va il·luminar sàviament al respecte l’equànime Felipe González- encara visc més tranquil i segur sabent que l’estat i tots els seus aparells -els judicials també- vetllen perquè la meva pensió de jubilació, quan escaigui, serà la justa, la que m’he guanyat al llarg de la vida laboral en actiu i em permetrà de viure amb la dignitat d’un avi que té l’estat rere les misèries humanes que ja em comencen a tenallar.

Posats a triar en cas de força major, guiats per l’ensenyament moral dels temps que corren, em permetré d’alertar-vos esmenant els preceptes bíblics. No injurieu ni calumnieu, abans pispeu -surt més a compte-.

Madrid, febrer del 1981.

Madrid, 23 de febrer de 1981. Un matí gris, de cel metàl·lic de quan les calefaccions encara cremaven carbó. Tornant de la facultat vaig dinar amb l’amic Fèlix en una casa de comidas. Aquests establiments es deien així perquè no eren restaurants, ni bistrots, ni fondes ni hotels. Les casas de comidas eren un espai típicament madrileny que aplegaven vidus, jubilats sense compromís, funcionaris d’escalafó miserable i algun estudiant becari de províncies on s’hi acostumava a desplegar el diari com una barricada per servar la intimitat i l’espartana teca que s’hi servia. Taules llargues o individuals adossades, arrambades en excés unes a les altres a la veïna misèria solidària. Tots, captaires de companyia. Vi i gasosa, arròs a la cubana amb plàtan fregit, una llonza de porc amb patates de pobre rematat amb un flam de la casa o crema catalana d’altiplà també coneguda com a natillas. Bon profit! La mestressa i alhora cambrera fondona d’accent andalús esquitxat pel cheli umbralesc defensava, màrtir, com una Manuela Malasaña el front de taules amb artilleria culinària casolana i molta honra calòrica. ¡Oído cocina! 

Em va explicar en Fèlix que a la Biblioteca Nacional -propera al Congrés i al lloc on vam dinar- només es va disparar l’alarma i van desallotjar-la amb certa urgència. Hi va haver trets i molta confusió. Un tiroteig, un altre afer del terrorisme que tenallava la capital amb massa freqüència. Mica en mica, amb la calma mediàtica de l’època que es comportaven els transistors, la ràdio portàtil que s’escoltava enganxada a l’orella, la notícia s’escampava arreu. Les cobradores de metro i els informats només confirmaven que el Congrés havia estat assaltat. Però -¡coño!- es va imposar la imatge inconfusible d’un tricorni cavalcant un mostatxo amb els pares de la transició estroncada i humiliats. 

La tarda s’escolava monòtona, de febrer, el mes més lleig i curt del calendari. Al pis d’estudiants s’hi vivia la pau de quan aconseguies la preuada solitud carregada d’absències. Durant aquelles hores es va esmicolar tot a mesura que la notícia adquiria la gravetat i la certesa d’un cop d’estat retransmès en directe. Vivíem prop del carrer Alcalà més enllà de la plaça de braus, el paisatge des del menjador era la confluència per on entrarien els tancs i la tropa de lleva si Madrid, en taca d’oli, s’afegia a la bel·licositat fallera del Milans del Bosch. Abduït per la ràdio -no teníem Tv- vaig ser conscient del que passava quan el general va llegir aquell comunicat literalment inspirat en l’aixecament -gloriós- del 1936. 

Els pisos d’estudiants són -eren llavors i deuen continuar essent- un còctel formidable de caos que concretaven la intendència precària en una olla de macarrons, muntanyes d’ous ferrats o tones de sopa Gallina Blanca que només calia rescalfar. Quins anys! Sopars per a un congrés d’arreplegats cremant la nit girada -feta dia- i la generositat aliena a còpia de pastissos casolans de poma en femení i virils ampolles de vi negre. Giràvem els rellotges perquè l’endemà fos nostre. Aquella tarda es va aturar el temps al ritme de les marxes militars amb compàs binari. Què passaria? Trucar a casa -Tranquil, Jordi, tranquil, només és la Guàrdia Civil- va esdevenir èpic. Es creuaven les converses de tota mena, dels eufòrics redimint el passat als fugitius previnguts que amagaven els bolquers -bruts- d’aquella democràcia encara amb dents de llet.

Al bar El Moderno s’hi esqueia aquella màxima que el nom no fa la cosa. Regentat per un matrimoni o uns germans -no ho vaig esbrinar- grans i carregats de dol potser pel fill que no van tenir hi vaig veure el primer cartell de el Fary, la campanya underground de la movida orquestrada pels taxistes de Madrid que el van portar a reeixir com a ramader de Toritos guapos a las Ventas. El lloc era una cantonada escairada amb llum, pinyols d’oliva i molts embolcalls de cacauet arrecerats a la barra. Ens subministrava la cafeïna que calia per a un pis d’estudiants sense cafetera, quelcom bàsic. El silenci trencat per les imatges era en blanc i negre. La dona, mig espantada però conformada, em va demanar què passaria. Madrid era rere els finestrals de la incertesa, majoritàriament atemorida, mentre la vella guàrdia desfilava vestida amb la camisa blava i trencava la nit a cops de patriòtica botzina.  

La van determinar com la nit més llarga de la transició. Neguit, angoixa i incertesa. Dormir es va convertir en una proesa a l’ombra del transistor tot canviant les piles i atalaiant l’avinguda per si la milícia treia els tancs a passejar. Llarga i monàrquica obscuritat resolta en una rendició esperpèntica per la finestra. En Tejero va entrar a les enciclopèdies aturant la foscor -¡Quieto todo el mundo! 

La facultat pel matí era buidor, com la ciutat. Des del departament gaudia d’una vista d’ocell al proper complex de la Moncloa. I en Fernando Lázaro Carreter també enganxat a la ràdio em va dir -Ens tornaran a convertir això en un quarter.- Surava una tristor premonitòria que una exposició dels fons de la biblioteca de la Complutense palesaven. Just aquells dies s’exposaven els volums que durant la guerra civil fan estar ferits de bala, esquarterats per una explosió o mig cremats per escalfar el ranxo soldadesc. De tornada cap al pis, a mig matí, vaig passar per la casa de les flors, el lloc on va residir el poeta Neruda i que en aquell Madrid del “No pasarán” canviava de bàndol segons bufava l’alè dels canons al front madrileny que tenia la ratlla just a la Ciutat Universitària. 

Encara no havia transcorregut una setmana, del dilluns 23 al divendres 27 de febrer, quan va començar l’edició de carnestoltes d’aquell any. Els recordo perfectament. Va estar un esclat que va inaugurar el pregoner Lluís Carandell per encàrrec de l’alcalde Enrique Tierno Galván. Una explosió d’alliberament amb un epicentre significatiu, a l’antic quarter del Conde Duque s’hi va muntar una carpa gegantesca. Deia en Carandell que l’alegria havia de vèncer al carrer. Així va estar. 

Sé que em repeteixo, però jo sempre he estat convençut que el 23F va fracassar perquè ho van intentar en dilluns -i al febrer-.

Als companys, amics -germans- que vam compartir la sopa de sobre al pis de Quintana.