Nen, la mestra!

Els dies emplujats no conviden pas a sortir de casa, són fatals per al comerç fent bona la dita dels carrers molls amb els calaixos eixuts –ara com mai-. Expressions que en les circumstàncies vigents adquireixen un to sarcàstic i de molta nostàlgia atordida per la incertesa que ens envolta. Mentre, rodola el temps a empentes tot intentant escampar els fantasmes i la pluja que ens esquitxen a manotades. Continuo la gaseta del confinat sota d’un paraigües virtual i amb els millors desigs ben xops d’agraïment. 

En aquesta edició permeteu-me que trenqui un dels meus propòsits des que vaig començar aquest Miralls i Espantalls –el 2013-, ara fa una eternitat. Crec que mai he parlat del meu gremi. Com a bon tertulià –virtual- m’he dedicat a opinar d’allò que, precisament, m’és més aliè –també d’algunes misèries humanes-. Tornant a les dites he practicat allò que barroerament prescriu el saber popular castellà amb rima consonant: “On tinguis la cassola, no hi posis la... ploma! –malpensats!-. I així ha estat i ho he practicat. Crec que no trobareu, en cap crònica de les 346 entrades al blog que precedeixen aquesta d’avui, referència explícita o exclusiva a quelcom relacionat amb el món dels mestres en general. 

Diguem que per prevenció, per inseguretat o per apocament –vés a saber- m’he estalviat de reflexionar sobre l’educació i l’ensenyament a les pàgines d’aquest blog. Ho matava fent cas a una altra dita, aquella de “cada maestrillo tiene su librillo”, que tampoc no justifica el meus silencis ni la precaució al respecte.

Tornant al món dels mestres, uns personatges que segons la brama vivim instal·lats en un estat de felicitat permanent, fonamentalment per les vacances perpètues que ens atribueix la societat en general i els avis en particular, ara tornem a ser noticia col·lateral pel tancament de les escoles i de tots els centres d’ensenyament. No és que arribi l’esperada setmana santa o les vacances de primavera –com preferiu- sinó que una frenada brusca en la vida quotidiana ens ha estampat contra el parabrises d’aquesta realitat tan poc idíl·lica. 

El tancament sobtat d’escoles no ha donat temps als avis de pretextar una benigna grip fictícia per escapolir-se’n. Ens ha enxampat a tots sense excepció, els pares, les mares, les àvies, les tietes, els sogres... confinats enmig d’una convivència sovint espessa, comprimida i difícil de suportar en algunes llars. Qui explica i fa entendre als infants plens d’energia vital que no poden sortir de casa. Com els fem l’existència més suportable i els tenim ocupats i entretinguts mentre la reclusió cada vegada costa més de tolerar. 

Els tallers de mascares casolanes, les exposicions de dibuixos al rebedor, les titelles –Nen, deixa estar el gat!- ja han esgotat la capacitat de sorpresa i la curiositat amb què ens els vam empescar. S’han tornat tan territorialment agosarats que han convertit el sofà en el tobogan particular i, sense demanar permís, van al lavabo no aixecant la mà ni abaixant la tapa –Nen! I les trifulgues respecte de les virtuts d’un plat de verdura ecològica i ben verda? Se’ns esgoten gairebé tots els xantatges emocionals i més encara, la promesa de comprar-los una bicicleta que, per ara, esdevé un estri força inútil –i estàtic-. 

A les xarxes, hi he trobat quelcom inversemblant, la demanda de millores en el sou per al col·lectiu del guix i la pissarra fonamentat –em temo- en només la tasca de vigilància i de custòdia que ara recau, sense excuses, en uns pares sovint carregats d’exigències que, en la situació actual, ben segur, passarien per alt. Només n’hi posarien una, de condició, que les criatures tornin a l’escola. Tot arribarà, com hauria d’arribar el reconeixement d’una tasca i d’uns professionals que tracten amb material sensible i molt delicat. 

Dedico el meu reconeixement i l’admiració als meus companys que aquest dies també són efectius de la tropa civil d’heroïnes. Moltes conjuminen la condició de mare presencial i, alhora, dediquen hores, imaginació, recursos i molt d’afecte a les criatures dels altres confinades en estat de campana imposada. Quedem-nos a casa! Uns herois que no són anònims, aquests tenen noms, cognoms i, a vegades, un motiu –Com es passa, el Bacteri, a l’hora de posar els deures de naturals! -sospiren els alumnes amorrats a la cosa digital. Professionals enderiats a no donar-se per vençuts que truquen a casa com aquells cobradors del frac, però en matèria de deures i, el més important, perquè tots ens volem sentir acompanyats en l’excepcionalitat que viuen els nostres alumnes –Nen, la mestra! 

Tothom ens haurem de reinventar en aquesta aturada. Alguns només des de la reclusió estricta. D’altres han vist capgirada la seva feina que d’un dia per l’altre s’ha omplert d’una generosa responsabilitat insòlita. De la sanitat a tothom qui hi deixa la pell –i la salut- perquè el món no s’aturi encara més. Haurem de tenir memòria i agraïment. I en tindrem! En aquest col·lectiu de professionals de tota mena que continua malgrat les dificultats jo també hi faig el dels mestres, el de l’ensenyament en general des de tots els vessants possibles. La iniciativa, la creativitat i el compromís serviran per amortir aquesta batzegada –Nen, el tutor!

Acabo. Ens hem reinventat de patacada posant-nos encara més al dia en tecnologia i en tota mena d’andròmines que ens permetin la comunicació i de veure’ns la cara. Jo, per la part que em toca, reclamaré un màster –no presencial- en videoconferències. Acabaré, doncs, amb alguna recomanació per sobreviure a aquesta modalitat que ens entra a casa i ens vulnera la intimitat personal. Al posar-hi la cara també hi exposem les nostres febleses. Compte amb el decorat, amb el rerefons que exhibim. El més neutre és la publicitat estàtica, aprofitem l’oportunitat per promoure, per exemple,  les polèmiques bledes del botiguer de la cantonada. 

Jo hi penjaré, des de la virtualitat, com sempre un Gràcies i un Ens en sortirem!

Ep, el casc!

Tornem-hi. Reprenc aquest Miralls amb una realitat que sovint es verifica quan ens sembla que ja tenim el peu al coll del monstre, marxa el llum. Quelcom prosaic enunciat així perquè tenim el pagament mensual al corrent, no som morosos per vici, i no patim de terrible pobresa energètica. Aquest vespre ha marxat el llum, una apagada elèctrica que ha afectat el bloc d’habitatges i bona part del barri. En la foscor imposada els fantasmes de l’apocalipsi hi tenen l’escenari predilecte. Instintivament mirem si l’escala també roman a les fosques i si l’ascensor rutlla o també els déus de les tenebres els senyoregen –Ve d’ells! –deixo anar com quan els grisos de la Tv dels anys seixanta s’esvaïen sobtadament. 

En la foscor traïdora, els operaris del gran interruptor van assajant amb llambregades que no se sostenen. Es tracta, però, de l’indici que algú –un heroi anònim més- està fent el possible per posar-hi remei. Recupero unes espelmes que il·luminin l’angoixosa incertesa mentre passo revista als serveis que acaben de fer figa. M’adono que la xarxa no pesca peixos, desconnectat no puc cercar a qui he d’avisar de l’avaria en el desgavell de companyies elèctriques que regulen el mercat. Els números d’urgències de tota la vida ja no són operatius, recita una amable i sensual contestadora automàtica. La calefacció s’ha aturat, la nevera no refreda i tampoc no escalfa, les persianes s’han paralitzat, sornegueres, a mig camí com fent-me l’ullet. Lamentable i preocupant situació si no torna la llum artificial. Ha trigat gairebé una hora en resoldre’s i s’ha repetit una estoneta més tard. Per si de cas, en l’interval he endollat el mòbil al carregador per no viure encara més aliè, en la cara fosca de la lluna virtual. 

Al decorat tenebrós s’hi afegeix l’udol del vent, bufa prudent amb alguna manxada impertinent, la banda sonora que hi aporta més angúnia encara. No és el millor vespre per al confinament. Una sanció aspra que, una vegada resolta, em congracia amb l’arrest domiciliari i el percebo molt més suportable. Quin alleujament quan el tall de subministrament elèctric s’ha adobat, he passat literalment d’una obscura cel·la d’aïllament a poder fer un tomb per la terrassa, perquè la persiana s’ha aixecat, tot gaudint dels geranis i de les violetes que no acaben de florir. 

Parlant d’arrest o de detenció domiciliaris m’adono que efectivament estem complint, per responsabilitat solidària, una pena amb totes les de la llei amb un punt de militarització sobreactuada en excés. Les compareixences dels ministres manaires custodiades amb tanta medalla loquaç no sé si pacifiquen massa l’estat d’ànim civil que reclama mitjans sense tants tocs de corneta i més persones uniformades de blanc o de verd esperança, els colors del gremi de la sanitat i de la ciència experta. 

Instal·lats en aquest estat de setge –també emocional- no ens calen diccionaris bèl·lics ni odes a la pàtria. De necessitar-ho, volem creure’ns que tenim els millors generals –no els més temeraris- dirigint el camp de batalla mentre la tropa cavem trinxeres als balcons tot esquivant amb molta moral les bales invisibles de la pandèmia que ens metralla –Virus, va! –posem-nos el casc. 

Costa viure aliè a la informació groguenca d’aquells que en treuen rèdit i audiència. Fa mal assistir a les interessades proclames d’alguns profetes de l’endemà des de la més absoluta gratuïtat amb fonaments espuris. En l’excepcionalitat sense terminis podem ser vulnerables, però no ens podem permetre de ser idiotes. Ja hi haurà temps per passar comptes –a hores d’ara continua el bombardeig amb virus i amenaces-. Ep, el casc! 

El moment propicia que aflori el més humanament formidable perquè és l’hora dels herois anònims, imprescindibles; però també són dies on la condició humana, la de la cara més miserable, surti dels cataus cavalcant frívolament com un genet més de l’apocalipsi. Temps hi haurà per analitzar-ho. 

Amb els dies, retornant a aquesta quotidianitat vertiginosa que no atrapem, he esbrinat que l’embotigament de paper higiènic en algun cas té fonament i respon a una necessitat transcendent. En les tertúlies de pati de veïns, un de molt proper dels que van emmagatzemar-ne per reescriure-hi el fons complet de la Biblioteca Nacional de Catalunya –amb la lletra menuda també-, ha deixat registrat al testament davant de notari que, en cas de traspassar per la pesta, vol que l’emboliquin com una mòmia de l’antic Egipte, però amb paper de vàter perfumat del de textura suau que ha adquirit. Ha tingut la deferència, d’escaure’s la momificació –òbviament post faraònic traspàs-, de cedir-me en herència el romanent del preuat embolcall fúnebre. Coses del veïnatge entranyable que em consolen i em fan més immortal –bàsicament pel testament-. Amb un –Qui tingui més pressa, que passi davant! –ens vam acomiadar i ens vam cedir mútuament la prioritat i l’usdefruit del paper. 

Costa d’assimilar aquest estat de coses amb les quals ens hem de ressituar amb nosaltres mateixos i amb els espais que mirem amb uns altres ulls, una mica com les raconades d’una cel·la sense barrots. Amb els carrers insòlits, els gratacels hotelers sense turistes i sense il·luminar s’imposa cert aire fantasmal a qui pretenem trencar la cara cada vespre abocats al carrer picant de mans i agraint el titànic esforç de tots –tots!- els herois anònims que no ens abandonen. Alhora que ens fem costat i no ens sentim tan sols. 

Ànims! Ens n’hem de sortir.