Els dies emplujats no conviden pas a sortir de
casa, són fatals per al comerç fent bona la dita dels carrers molls amb els
calaixos eixuts –ara com mai-. Expressions que en les circumstàncies vigents
adquireixen un to sarcàstic i de molta nostàlgia atordida per la incertesa que
ens envolta. Mentre, rodola el temps a empentes tot intentant escampar els
fantasmes i la pluja que ens esquitxen a manotades. Continuo la gaseta del
confinat sota d’un paraigües virtual i amb els millors desigs ben xops
d’agraïment.
En aquesta edició permeteu-me que trenqui un
dels meus propòsits des que vaig començar aquest Miralls i Espantalls –el 2013-, ara fa una eternitat. Crec que mai he parlat del meu gremi. Com a bon
tertulià –virtual- m’he dedicat a opinar d’allò que, precisament, m’és més aliè
–també d’algunes misèries humanes-. Tornant a les dites he practicat allò que
barroerament prescriu el saber popular castellà amb rima consonant: “On tinguis
la cassola, no hi posis la... ploma!
–malpensats!-. I així ha estat i ho he practicat. Crec que no trobareu, en cap crònica
de les 346 entrades al blog que precedeixen aquesta d’avui, referència
explícita o exclusiva a quelcom relacionat amb el món dels mestres en general.
Diguem que per prevenció, per inseguretat o
per apocament –vés a saber- m’he estalviat de reflexionar sobre l’educació i
l’ensenyament a les pàgines d’aquest blog. Ho matava fent cas a una altra dita,
aquella de “cada maestrillo tiene su
librillo”, que tampoc no
justifica el meus silencis ni la precaució al respecte.
Tornant al món dels mestres, uns personatges
que segons la brama vivim instal·lats en un estat de felicitat permanent,
fonamentalment per les vacances perpètues que ens atribueix la societat en
general i els avis en particular, ara tornem a ser noticia col·lateral pel
tancament de les escoles i de tots els centres d’ensenyament. No és que arribi l’esperada
setmana santa o les vacances de primavera –com preferiu- sinó que una frenada
brusca en la vida quotidiana ens ha estampat contra el parabrises d’aquesta
realitat tan poc idíl·lica.
El tancament sobtat d’escoles no ha donat
temps als avis de pretextar una benigna grip fictícia per escapolir-se’n. Ens
ha enxampat a tots sense excepció, els pares, les mares, les àvies, les tietes,
els sogres... confinats enmig d’una convivència sovint espessa, comprimida i
difícil de suportar en algunes llars. Qui explica i fa entendre als infants
plens d’energia vital que no poden sortir de casa. Com els fem l’existència més
suportable i els tenim ocupats i entretinguts mentre la reclusió cada vegada
costa més de tolerar.
Els tallers de mascares casolanes, les
exposicions de dibuixos al rebedor, les titelles –Nen, deixa estar el gat!- ja
han esgotat la capacitat de sorpresa i la curiositat amb què ens els vam empescar.
S’han tornat tan territorialment agosarats que han convertit el sofà en el
tobogan particular i, sense demanar permís, van al lavabo no aixecant la mà ni
abaixant la tapa –Nen! I les trifulgues respecte de les virtuts d’un plat de
verdura ecològica i ben verda? Se’ns esgoten gairebé tots els xantatges emocionals
i més encara, la promesa de comprar-los una bicicleta que, per ara, esdevé un
estri força inútil –i estàtic-.
A les xarxes, hi he trobat quelcom
inversemblant, la demanda de millores en el sou per al col·lectiu del guix i la
pissarra fonamentat –em temo- en només la tasca de vigilància i de custòdia que
ara recau, sense excuses, en uns pares sovint carregats d’exigències que, en la
situació actual, ben segur, passarien per alt. Només n’hi posarien una, de
condició, que les criatures tornin a l’escola. Tot arribarà, com hauria
d’arribar el reconeixement d’una tasca i d’uns professionals que tracten amb
material sensible i molt delicat.
Dedico el meu reconeixement i l’admiració als
meus companys que aquest dies també són efectius de la tropa civil d’heroïnes. Moltes
conjuminen la condició de mare presencial i, alhora, dediquen hores, imaginació,
recursos i molt d’afecte a les criatures dels altres confinades en estat de campana imposada. Quedem-nos a casa! Uns
herois que no són anònims, aquests tenen noms, cognoms i, a vegades, un motiu
–Com es passa, el Bacteri, a l’hora
de posar els deures de naturals! -sospiren els alumnes amorrats a la cosa
digital. Professionals enderiats a no donar-se per vençuts que truquen a casa
com aquells cobradors del frac, però en matèria de deures i, el més important,
perquè tots ens volem sentir acompanyats en l’excepcionalitat que viuen els
nostres alumnes –Nen, la mestra!
Tothom ens haurem de reinventar en aquesta
aturada. Alguns només des de la reclusió estricta. D’altres han vist capgirada
la seva feina que d’un dia per l’altre s’ha omplert d’una generosa responsabilitat
insòlita. De la sanitat a tothom qui hi deixa la pell –i la salut- perquè el món
no s’aturi encara més. Haurem de tenir memòria i agraïment. I en tindrem! En aquest
col·lectiu de professionals de tota mena que continua malgrat les dificultats jo
també hi faig el dels mestres, el de l’ensenyament en general des de tots els
vessants possibles. La iniciativa, la creativitat i el compromís serviran per amortir
aquesta batzegada –Nen, el tutor!
Acabo. Ens hem reinventat de patacada
posant-nos encara més al dia en tecnologia i en tota mena d’andròmines que ens
permetin la comunicació i de veure’ns la cara. Jo, per la part que em toca,
reclamaré un màster –no presencial- en videoconferències. Acabaré, doncs, amb alguna
recomanació per sobreviure a aquesta modalitat que ens entra a casa i ens
vulnera la intimitat personal. Al posar-hi la cara també hi exposem les nostres
febleses. Compte amb el decorat, amb el rerefons que exhibim. El més neutre és la
publicitat estàtica, aprofitem l’oportunitat per promoure, per exemple, les polèmiques bledes del botiguer de la
cantonada.
Jo hi penjaré, des de la virtualitat, com
sempre un Gràcies i un Ens en sortirem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada