Ítaca

La campanya electoral fa via. Avui en Mas i en Pujol es querellen contra el diari El Mundo. Segons aquest mitjà, basant-se en un suposat informe policial, gaudirien d'una milionada en diners a paradisos fiscals. Avui el diari hi afegeix en Felip Puig i informa que els Mossos d'Esquadra haurien destruït o amagat a la justícia els documents que ho demostren quan van regirar el Palau de la Música Catalana. El follet Millet?

Si no és cert, pot crear opinió. Difama que quelcom resta. També recorden que just després del cas Banca Catalana en Pujol va obtenir una majoria absoluta. Suposo que des del govern central no tenen cap pressa a treure'n l'entrellat. El ministre Montoro ha declarat que Hisenda n'investigarà el cas. Si no fos cert, que tenen aquestes raconades a les Illes Caiman, la lletra menuda de la premsa ja ho desmentirà. El mateix mitjà és el de la teoria dels explosius de l'atemptat de Madrid, o que en Carod també escapolia fons a paradisos fiscals que li aportava ETA. 

La maquinària contra en Mas és poderosa i interessada. Té fonament?

Ahir TV3 va emetre en directe un debat electoral. El conduïa en Pellicer. Més figura que geni i contenció. Se li va anar fastuosament de les mans. Va estar un xofer de debats poc destre i en va sortir amb la carrosseria amb més ratlles que una zebra. Segurament que en Cuní ho va celebrar amb un carajillo doble d'Aromes de Montserrat –Ho has vist, Pilar! 

En Tena, en Rivera, en Junqueras, n'Herrera, na Camacho, en Navarro i en Mas. Sis apòstols per a la independència – o no!- amb un Messies. Dues hores de rellotge amb un índex important d'audiència. 

L'estat i la salut dels comptes corrents del president no van estar el centre d'interès. 

Avui emetien les imatges amagades del debat, una mena de making-of. Com en López Tena subministrava píndoles a la Camacho contra el mal de gola. Com aquesta s'oferia a endreçar els cables per zones estratègiques de l'entrecuix a l'Herrera –el cara de bròquil, com l'anomena un sector femení maduret i partidari aferrissat de CiU-. Rere els missatges durs i la confrontació, entre bambolines, la cordialitat presidia el tracte afable. Potser perquè són mariners d'un buc en mars farcits de pirates i de taurons electorals. Un estol de caramellaires en un concurs de pescadors de vots. Els més peixaters, sens dubte, la Camacho i el Tena. Cosa de l'efecte de les píndoles que compartien? 

En Navarro, l'especialista en crancs de palangre, ho va tenir difícil. En va sortir amb cert grau d'apallissament i la sessió no sembla pas que li hagi de permetre pescar gaire més crustacis de riu. Paper dur el d'aquest dirigent que xipolleja entre el desconeixement del seu paper i la poca solidesa actual del partit tant ací com als altiplans. Als cartells hi ha qui hi cerca una semblança amb la fesomia d'en Clooney, aquell dels ristrettos.

La Camacho vestia de blanc mariner. Personatge per a un Sorolla amb cabellera al vent dels focus mediàtics. Algunes senyores van criticar-li que la jaqueta li anés un pèl estreta. Va estar única entre la resta, però sense arguments feministes, que no rimen amb gavines. El seu amor confessat, Espanya. I la seva infidelitat, últimament, Catalunya; un afer de banyes interessades gens discret. Mantenir els seus postulats en el context on els esbombava, no l'afavorien. Que els seus versos del sonet d'amor els hi destrossen des de Madrid amb barroeria consonant.

En Rivera va aprofitar l'ocasió. Perquè no té qui li censuri ni esmeni les expansions loquaces en matèria de poètica amatòria des de Madrid, tot cas en Boadella. Ell s'escriu les rimes assonants tot llençant l'ham i la plomada als estanys plàcids on la pedra del dret a decidir ha esgarrapat el tel d'aigua amb ones concèntriques carregades del neguit que vol enganxar. 

En Junqueras es va posar la bata d'anar a escola i va gargotejar la pissarra amb allò que alguns catalans volen sentir. Va estar el més pedagògic formulant la pregunta de qui, després de tocar el dos d'Espanya, vol tornar-hi. Un argument irrefutable per a una carta de navegar, eficaç com a carnada de peixos desconfiats. 

L'Herrera hi va estar. Era com un grumet del vaixell sense corbata. Semblava més pendent del cants de les sirenes que no pas dels canons i dels arpons. Posat d'escolà desmenjat, acòlit del bròquil i dels àpats sense fonament, ahir –diuen- en va sortir amb la insígnia dels segons d'abord. 

I en Mas, que no duia carpeta ni anagrama, exercia de capità en el que semblava un motí de sindicalistes caramellaires amb la quota al dia. Escoltava i mirava l'horitzó. Un llop de mar avesat a les galernes sense despentinar-se. Al velam, aquella tripulació enfurismada hi havia penjat l'interrogant del rumb –On anem, capità? 

Ítaca és mar enllà. Per on neix el dia; i més enllà encara. Vista des del cel, cavalcant un giny enlairat, aquesta illa fa l'efecte d'una Catalunya retallada a la manera dels puzles per a nens petits. Amb un polsim d'imaginació es podria pensar que el Principat s'ha desllorigat de la península i que així, una mica trencadís gaudinià, navega sense llast.

Ítaca!

2012-11-19