Afers Comptables

La comptabilitat del ganxo.

Ahir, diada de la Candelera, en Mariano del PP va donar la cara per negar-ho tot. Tot fals, tot mentida. Només mala fe d'aquells que volen enfonsar Espanya, el Partit Popular, el govern i aquest tomb cap a millor que comença a despuntar en la recuperació econòmica que ha d'esdevenir i ja ensenya la punta del banyam per les cantonades de la borsa. 

La seva compareixença ha estat un acte de fe. Creure-hi o no creure-hi. Cap prova fefaent que no es tracti d'un muntatge. Només el posat i la paraula quan els papers d'en Bárcenas, en Luís el cabró -com l'anomenen els col·legues de partit-, apunten cap a una corrupció difícil de negar. 

Sobres i sobres farcits de diners que ell tenia la precaució d'assentar en una llibreta de comptes de les de tota la vida, amb cobertes granatoses folrades de roba i amb les planes ratllades amb "deure" i "haver". Una mena de compatibilitat del ganxo per a avis maldestres en números. A pagès s'hi anotaven el comerç dels vedells i dels poltres. 

La crisi tenalla tan fort que també ha tocat de ple les fonts del diner negre. Quan les vaques grasses –les que a pagès apuntàvem en aquella llibreta idèntica a l'emprada pel cabró d'en Bárcenas- no hi havia massa de què témer. Tot anava ben greixat. Permisos, requalificacions; més n'hi hagués hagut, de pisos i de terrenys per vendre i edificar. El totxo era or i els constructors els reis Mides de l'Orient. Que calia untar, cap problema. Favor amb favor es paga perquè és de cavallers ben nascuts favorejar qui t'afavoreix. Quid pro quo. I l'abundància era tanta que no calia filar massa prim. Qui en dóna més. N'hi havia per a la padrina, la néta que feia la comunió, l'alcaldessa que havia de lluir una bossa cara o una bona joia. Regals que anaven més enllà de la innocent panera de nadal o l'ampolla de vi amb pedigrí. 

Tanta abundància vessant-se arreu no reparava en gasiveries. 

I algú havia de posar-hi ordre. L'encarregat de canalitzar, d'embassar i redistribuir la collita que fluïa dels pous de petroli com grues de la construcció que presidien la geografia nacional. Exèrcits de ferro formant disciplinats per totes les raconades del país. Babau l'últim! L'habitatge, el lleure poliesportiu, els esdeveniments culturals, les carreteres o les vies d'ample europeu han de gaudir dels seus monuments fàl·lics ben trempats i visibles. Quin exercici d'aritmètica més elemental, comptar grues que inflaven el globus de l'orgull estàtic. Com aquelles horroroses rotondes de disseny que complementaven les urbanitzacions que florien en primaveres de ciment adossades a l'amor propi i als impostos que arribaven sense aturador. Quins anys!

Tot s'ha eixugat. Les grues s'han rovellat, les rotondes viuen la invasió de les males herbes, el totxo s'ha devaluat i les arques que se'n nodrien són plenes d'engrunes. Un panorama dantesc per a l'economia, l'atur i l'esperança d'uns brots verds assedegats que no treuen el cap perquè el gota a gota de la liquiditat s'ha estroncat. 

Patim una situació pertinaç de sequera que abasta totes les activitats. Que ho tenyeix absolutament tot. És aquesta la causa fonamental per la qual, òbviament, se n'ha hagut de ressentir també la font que administrava aquest Bárcenas -Nois, hem de racionar els sobres! –va advertir eficaç i responsablement als col·legues de partit. 

L'aldarull va estar cosa de veure. Sospiten que, quan es van anunciar les retallades en matèria de corrupció -ajustaments d'assignacions consta a l'acta de la convocatòria-, la sang no va arribar al riu de miracle. Crits, discursos llargs, argumentacions diverses, lletra menuda, vots particulars i, fins i tot, alguna pancarta. 

Com repartir un pastís que a cada àpat és més minso? Per antiguitat al cos, per rang, pel nombre de vots obtinguts a les urnes? No deu haver estat fàcil. I aquest tresorer, per precaució, ho té ben apuntat tot, que la lletra resta i el bé immoble s'ensorra. Les grues començaven a ser teca per al rovell i l'abandó. Algunes van dimitir en ventades de tardor. D'altres encara grinyolen com fantasmes de la benaurança bressolades per tramuntanes melangioses. Efectivament, qualsevol temps passat fou millor per al totxo i la construcció! 

Uns udols que corsequen i entendreixen. Avesats de ple dret a aquests complements, què els resta. Dimitir? Doncs no! Acceptar-ho amb resignació i coratge. Un plus més esmerçat al servei públic que mai pot ser pagat com els correspondria. Ja ho va dir clarament en Mariano, ell es faria d'or com a registrador de la propietat. Què hi fa, doncs, amb aquests maldecaps que li comporta tant de pes polític? Només s'entén per la formidable voluntat de servei que els administrats tampoc serem capaços de recompensar ni d'agrair com li pertocaria. Comprensió, amics. 

Fa dècades, quan la cosa era més ominosa, no es va entendre aquell insigne dirigent quan bramulava que el carrer era seu. Perquè ho era o ell així ho sentia. Tenia dret a fer-se'l seu, a vendre'l, si esqueia. I segurament que no va estar prou ben pagat per tanta dedicació i vocació esmerçades. Com el Mariano d'ara i els de la llista de Schindler versió Bárcenas.com amb pocs deures i molts havers. 

El poble és ple de desagraïts i d'envejosos. Què sabran ells. Que sabe nadie, cantava el Raphael. De fet, aquests dies podem proclamar Que se mueran los corruptos! remasteritzant els Sírex des de la Barceloneta. 

Pedagogia i generositat. Reconeixement i comprensió. No siguem negatius. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen delegat com a representats i gestors del poble sobirà. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Però el pastís se'ls ha arronsat. Vet ací la desgràcia que ha esdevingut. Que els bocamolls dissidents i tocats en el voraviu, els bandejats, els que ja no gaudeixen de les assignacions, els que han patit l'encongida del sobre, s'han rebel·lat i ho han esbombat. 

A què treuen cap tants d'escarafalls. Aigua passada que ja no mou molí, companys. Que els que ens suporten damunt de les seves espatlles, els que ens vetllen, els que fan rutllar el país també pateixen la crisi. I molt! Sense corbates, sense vestits, sense àpats a restaurants selectes, sense un trist elefant a qui disparar, sense rellotges de somni, sense confeti per a les festes de comunió, sense res de tot això. Pobres! Compadim-los. Concedim-los la gràcia de deixar-los solidaritzar amb les nostres misèries. Que avesats com eren, viuen tan desolats com els avis que passen fred i gana. Com els aturats ganduls que no cerquen feina ni s'espavilen. Com els que s'esperen per tal que els acoblin un genoll de plàstic. Posem-nos al seu lloc, tinguem misericòrdia d'aquesta epidèmia que els amara d'ansietat i neguit. 

Vivim i assistim a una pandèmia que abasta tots els estaments i sectors de la societat. Del rei als patges. Del president al regidor d'urbanisme. Del ministre a l'alcalde. I diuen encara que sota l'estora s'hi amuntega més brossa i deixalles. On vas, cabàs? 

No voldria acabar sense homenatjar aquelles llibretes pageses de comptar bestiar i aviram. Allí també s'hi reflectien, en assentament comptable del ganxo on enfilaven cronològicament els albarans i els rebuts, els entranyables porcs.