La paraula i el poder

El poder de les paraules. Sovint no es tracta tant del que es diu sinó de com es comunica. Bé que ho saben els poetes. La forza de la metàfora. O els publicistes, deutors dels infinits recursos que han manllevat a la poètica aristotèlica. Del sonet d'amor a l'eslògan publicitari de tota mena hi ha, només, la curta distància dels recursos emprats perquè el missatge cridi l'atenció.

El llenguatge de les emocions tendeix a la redundància. Repetim perquè hi volem un plus d'intensitat. Insistim, no per fer-nos feixucs sinó per afegir-hi passió i contundència. És el recurs de quan demanen un "cafè cafè" ja que el volem del millor i del més autèntic. Repetir és la manera com la contundència emocional s'expressa. Quelcom similar en la recerca d'un "amor amor" que no pot ser mai presumpte, per molt correctament mediàtic que resulti deixant-ho anar així, una mena d'antídot a la infidelitat estacional. Passaré per alt la cantarella dels "per què" infantils i les històries bèl·liques senils. Les tempestes emocionals dels presumptament enamorats o desenamorats històricament es destil·laven en poemes ensucrats o arravatats amb una irrefrenable pulsió per les rimes i el joc amb les paraules emocionades i, per tant, reiterades. Segurament als missatges d'amor autèntic els cal tornar a dir en un no-explicar res.

Les idees necessiten vestit i metàfores que les preservin de l'esquelet repelat del pensament eixut. La comunicació i els seus secrets són essencials, com en l'amor i l'emoció, a la resta de manifestacions humanes on cal convèncer i expressar. No és el missatge, és com ha estat emès el que ens fereix. Ens dol la manera tant com els silencis carregats de contingut. Arribat a aquest punt, m'arrisco a una correcció d'algun mestre, però en la contradicció –també de la paraula, com en la vida- hi ha la màgia de la literatura. Aquesta és lletra dura, calcària, que no es pot tocar ni un pèl, quelcom que també abastaria els contractes mercantils -i les constitucions!-. Existeix aquest llenguatge literal i aquell d'estar per casa, oral, que ens permet grapejar-lo perquè és evanescent. Les paraules se les emmena el vent i la mala fe. Per això insistim tant quan volem crear opinió.

Es tractaria d'un recurs intemporal. En aquest temps de discurs barroer i de comparacions amb intenció ha aparegut un polèmic reportatge a Telemadrid, titulat «La imposició i perversió del llenguatge». Pretén comparar les polítiques lingüístiques del Govern català amb l'estalinisme i el nazisme. El reportatge, emès durant un informatiu, se centra a analitzar el llenguatge emprat pels polítics, que intencionadament l'utilitzen de forma incorrecta per, segons aquesta cadena, manipular. Els nazis van personificar aquesta funció en el ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va excel·lir en el control de la informació. Un geni nazi del màrqueting social que ha creat escola. Difama o enalteix que quelcom queda. Aquest mag de la història fosca va estar un virtuós del discurs amb intencions. Mètodes per exalçar sentiments d'orgull tot promovent odis i convencent a les masses de realitats molt allunyades de la veritat.

Telemadrid ha anat més enllà de la caricatura promovent falòrnies des de la seva veritat -ben poc afortunada, per cert-. Sovint t'ha d'emmascarar una paella bruta. I d'en Goebbels deuen haver entès que els missatges, els eslògans, s'han de repetir perquè la mentida o la veritat a mitges -no pot ser mai absolutament certa- esdevinguin versemblants a còpia d'insistir-hi. Ai, les paraules! Un arma carregada de futur. I de connotació. Endevina qui pot referir-se a Catalunya com una regió, la nació, una nacionalitat, un país o el poble amb caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà? Tota una carta amb cafè cafè, tallat, descafeïnat i amb el cafè per a tothom. En la tria –i el sabor- hi ha la intenció i el matís. No cal posar-hi rostres de presentadores ni caràtules per aventurar el club polític des del qual emeten o hi torren el gra i la cafeïna.

Políticament lícit, no sé si ètic. Entestats, però, a analitzar la forma i el contingut morfosintàctic de la cosa pública, insistim en la importància del missatge per als polítics i els mitjans que controlen. El curiós, posats a esventrar-ho metalingüísticament, és l'actitud castissa d'alguns escolanets de la dreta extrema que proliferen en mitjans diversos d'abast nacional amb l'ús i abús de la paraula democràcia amb què esquitxen qualsevol afirmació. Fem un recompte de com els agutzils de la nostàlgia emboliquen tota mena d'argument amb els mots democràcia i demòcrata. És sorprenent. L'empren com si es tractés d'una pomada universal a qualsevol atzagaiada. Tant els serveix per a un roto com per a un descosido.

S'hauria gastat tant la intenció que els cal una batzegada semàntica més enllà. Des d'un temps ençà, al llibre d'estil d'aquests sagristans hi figura sense cap mena de pudor l'adjectiu "nazi". Prolifera subratllat en gruixut -i en negatiu- així que els cal abatre l'adversari. Els escarnis, les pretensions sobiranistes, l'avortament, la prohibició dels braus a la Monumental, la immersió lingüística, les concentracions per les retallades... Encara som estalvis, però, d'una condemna sense embuts del franquisme, si més no d'aquell amb què ens irradiava el NO-DO mentre el general es passejava per la ratlla fronterera amb en Hitler.

El poder de la paraula no rima amb la paraula i el poder. Alguns polítics, des de la grisor de l'escó, fan per ignorar que parlament deu voler dir quelcom relacionat amb el significat de parlar. Particularment prefereixo la subtilitat del mot "enraonar", aquella activitat que haurien de practicar els pròcers i els seus acòlits.