Atur

Acabem de rebre els resultats, les dades de l'atur. Tenim els símptomes i el diagnòstic d'una epidèmia econòmica que ens devasta i s'agreuja. El que no sabem és com guarir-la. La recepta per superar-la és als laboratoris i els cirurgians que han d'extirpar-la encara deliberen i dubten. Va per llarg. Ha de fer el seu curs, profetitzen els entesos amb un optimisme realista que espanta. Aquesta crisi se'ns fa eterna. Molta retallada i poca esperança amb un eixam de mosquits tigre com deutes que no podem liquidar.

El món de les finances està de dol mentre l'economia fa figa i el comerç és a dieta. Un panorama magre. Vist a ull nu el món rutlla, però a la que ens calcem les ulleres de veure-hi a la vora algunes realitats són insofribles. Els números també tenen una cara i la creu del patiment. Són realitats en la pell i l'os que per tensió social poden esbotzar. Les costures de la contenció tenen un límit que la por o la paciència, per ara, suporten.

Ningú ven ideals prou convincents ni mostra el mapa per sortir del laberint. I qui ho pateix en pròpia carn sap com de dur arriba a ser la lluita per no defallir, per subsistir. Creix l'atur desbocat i aspira a cotes de majoria, les d'un exèrcit de votants que tota formació política cobeja. Es tracta de la força del desesper que no hauria de temptar els venedors de fum ni, molt pitjor encara, els perversos. La història, no s'hauria de poder repetir, hauria d'alliçonar.

On són els líders i el carisma. Els que saben conferir un plus d'il·lusió per tirar endavant malgrat el moment. Polítics amb capacitat d'explicar-se i per comunicar-ho entenedorament. Els que demanen sacrificis per arribar a un lloc i la gent els fa cas perquè s'han guanyat la credibilitat. Poder no és autoritat, aquesta s'obté més enllà de les urnes. Encara és l'hora que algú que mani molt tregui el cap a les pantalles, ni que sigui perquè li trenquin virtualment la cara. Hi ha un sentiment d'abandonament i de campi qui pugui que fa bona la màxima de si no tens feina, te la inventes. El liberalisme com a filosofia reguladora ara també juga a la borsa de l'atur. L'emprenedoria pot arribar a ser un eufemisme quan els treballs generats són precaris o de pura subsistència.

Ens en sortirem? Segur que sí. Quan? Aquesta és la mare dels ous. El fanalet al final del túnel, els anhelats brots verds, els índexs de creació d'ocupació –ni que siguin estacionals-. Un símptoma, només un de sol que permeti aixecar aquest estat d'ànim col·lectiu de contenció i mesura que ho tenyeix tot de grisor incerta.

Permeteu-me que apunti unes recomanacions conjunturals, però de pes, per sortir d'aquests sots feréstecs econòmics. La primera és autoritzar i fer cas de la delegada del govern a Catalunya quan va proclamar que "és important que hi hagi nens de casa bona –altrament anomenats pijos- i rics, perquè ells són els que més gasten". Bona idea! En lloc d'esparracats emprenedors precaris, fomentem, encoratgem i, sobretot, envegem els pijos. Perquè d'ells és el món del consum i ells són qui ens han de redimir de la misèria actual.

Un altre consell passa pels arguments a l'hora de justificar i explicar el moment. Just fer-se públics els sis milions i escaig d'aturats, algú amb responsabilitat política directa s'espolsa la caspa i la culpa. No ofereix sortides ni solucions, al contrari. Somriu – ens fa l'ullet un ullal d'or - i deixa anar que la culpa és de l'anterior govern, o de l'altre de més enllà... fins a l'infinit d'un aclaparament que, com el pecat, fa forat i és negre. Jo condemnaria aquests analistes de la simplicitat a què copiïn un a un, i amb bona lletra, els noms i els cognoms de totes les persones aturades. Que arribin a ser conscients que rere les xifres macroeconòmiques hi ha rostres de somriure glaçat sense dents d'or i gent al límit.