Qui xiula els seus mals espanta

A la casa reial personificada en el príncep i la periodista -Hollywood encara ens deu la pel·lícula- la van esbroncar mentre accedien a la representació d'una òpera a les Rambles barcelonines. Les protestes van pujar de to al pati de butaques del temple wagnerià on la burgesia catalana acostuma a celebrar-hi rituals civils tot emocionant-se amb elixirs d'amor.

Els defensors monàrquics van atribuir l'incident institucional més a la presència de la delegada del govern -la dama de ferro catalana-, que tornava de retre honors als membres de la División Azul, que no pas a la parella reial. Tanmateix es van afanyar a dibuixar complexos estudis sociològics respecte del públic que assisteix al Gran Teatre del Liceu al segle XXI. Tot per insinuar que el percentatge dels xiulets representa només la quota plebea d'aquesta democratització malsana per a les òperes i els lluentons que envaeix la plaça major del tot Barcelona aristocraticoburgès.

Recordem que no fa gaire a en Mas li'n van dedicar una de ben sonora al trofeu comte de Godó. Banderes espanyoles, xiulets i ànim de provocar-lo mentre el president de la Generalitat lliurava el trofeu al campió. Encara ressonen el pacte de silenci i els "pitos" consagrats a en Mourinho en el seu comiat. Ha estat necessari que a en Colom de les Rambles, el nouvingut culé seguidor d'en Neymar, el protegeixin dels concerts d'ira espanyolista que plouen amb una mena de brusa de mercader de bestiar que no li escau gens.

Les emocions, les remors de l'esperit les exterioritzem amb sorolls. Piquem de mans, xiulem o cridem. El paroxisme emocional és així de planer. Tot un codi ben senzill amb variants culturals que ens serveix per expressar allò on la paraula fa curt o és massa extensa per representar un moment d'intensitat que també pot arribar a destil·lar llàgrimes de tristor o d'alegria. La convulsió social va més enllà, és més complexa i organitzada; és mes de xup-xup lent fins arribar al zub, sovint precedida de discursos llargs com un dia sense pa. 

Un parell de dies després del concert dedicat als prínceps, se celebrava a Madrid un altre esdeveniment que comprometia la casa reial, el dia de les forces armades. Ni avions ni tancs ni tenors, tampoc la cabra de la legió. Va estar una cosa simbòlica amb els reis i els prínceps presents. La premsa el defineix de poc lluït, amb poc públic i no sabem si amb massa ardor guerrer per part del gremi del sabre. El moment també toca l'ostentació militar. La parafernàlia a què ens tenia avesats el dia de les forces armades es va resoldre sense estralls al cel ni brogits a la terra. Ja ho tenim dit, ni la cabra legionària va desfilar en l'edició d'enguany tot i el genoma d'ésser autosostenible que la caracteritza, capaç de sobreviure només amb la pastura d'un xamfrà urbà.

En aquest cas, però, podria ser que la marcialitat esbravada anés lligada a les crosses del monarca. No tenia prou mans per subjectar els guants, els bastons i la solemnitat que es pretenia. Perquè la condició de cap de les forces armades l'obligava als complexos rituals de les salutacions militars. S'entrebancarà, caurà, serà capaç d'aguantar... Enigmes que la gran crossa institucional, la reina, va esbargir amatent i soferta com acostuma. La reina, verd poma estacional, era pendent de les oscil·lacions del cap de la casa reial. Tant com un enfeinat militar, molt condecorat, a recollir i tornar-li a lliurar la crossa sobrera mentre el rei saludava marcial banderes i banderins. Representa que aquest acte era la tornada a la feina després de l'última recuperació del rei. La reaparició d'uniforme, vestit de soldat, que ha estat prou estàtica. Aquest acte va resultar molt auster –informen els diaris-. No hi va haver pressupost per a objeccions.

Com fa la dita, qui xiula els seus mals espanta. Em passa pel cap aquella famosa pel·lícula –que recomano-, Xiulant sota la pluja. Una manera ben lúbrica de conjurar malures i remors d'esperit.