Bunga-bunga

La dècada dels noranta venia prima de roba entre les olimpíades i les Mama Chicho me toca, me toca, me toca... Defiéndeme tú! Encara ens fan pampallugues els ulls perduts en la simetria epidèrmica d'aquelles ballarines. L'esclat voluptuós d'una primitiva televisió privada que anunciaven com Teta-cinco –amb un lasciu cavaliere rere de la càmera- preludiava el fosc hit parade estival dels Bunga-bunga actuals.

Enmig d'ambdós èxits ballables, Barcelona s'omplí d'italians autoexiliats d'un país berlusconià que se'ls feia insofrible. En Bambi Zapatero, els de les celles acitroënades, llavors era el president de les Espanyes que la classe ben pensant i com pertoca –encara que ens contempléssim d'amagatotis, anys abans, les Mama Chicho - l'havia elegit com a un emperador mundial de la llibertat i del progrés. Quins anys!

L'estrident bunga-bunga, la peça frenètica i tribal de la meridional península italiana, ha causat força mal d'orelles a la justícia que finalment l'ha pogut portar davant d'un tribunal. Bona notícia que hagi estat condemnada a set anys per perversa i cridanera. Per fomentar la prostitució de menors -judiquen-, que no d'altres afers més líquids i menys lúbrics. Em temo molt, però, que no l'escoltarem animant revetlles de convictes uniformats pidolant mantes, entrepans, piles per a l'MP3 i un paquet de ros de contraban.

Es tracta d'un ritme sincopat i selecte per a cavalieri que viuen per sobre del bé i del mal. Pertanyen a la casta dels poderosos. Membres destacats de la confraria de qui té diners, poder, contactes, fama –que no prestigi-, i discurs. Acostumen a ser genis del gest, de la comunicació i uns mestres de l'eufemisme. Messies vertiginosos d'èxits qüestionables.

El Bunga-bunga podria haver iniciat l'ascensió a les llistes dels quaranta principals infiltrat en la banda sonora d'una promoció porta a porta d'aparells aspiradors. Sense aturador hauria grimpat entre les preferències dels cantants melòdics -enmig de les tarantel·les- fent seu Il mondo. Arribant a convertir-se en un himne sicilià interpretat per un Jimmy Fontana ensucrat i disfressat de Berlusconi.

A l'altra riba d'aquest mar nostre les melodies del festival estiuenc arriben harmonitzades per l'arpa amb reixes que custodia el senyor Bárcenas a la garjola. Restem pendents de com evolucionarà la intervenció del comptable. Al Partit Popular temen que aquest tenor desafini o es decanti per solfes minimalistes de cops contundents amb la tapa del piano –que tot i ser experimentals, han de causar un dolor intens-. Mentre, també vivim intrigats per com es resoldran les operístiques intermitències escèniques en matèria de presó que afecten el senyor Blesa.

Costa d'entendre una justícia impotent davant de determinats personatges emparats en la seva condició intocable. Ja era hora, que la llei pugui actuar. Ni que sigui amb una bena a l'estil pirata. La impunitat s'ha de dissimular, fa mal d'ulls i no s'entén, ni quan les urnes són els paraigües legítims per als aforats. A tenir la raó hi ha associat que la justícia te la concedeixi. Per això, el més frustrant i el que més mal fa és quan no tenint-la –ni la raó ni l'honorabilitat- ningú no te les retiri.