Aigua pels descosits

A la Vall d'Aran, el dia després de les rierades, comença la lluita per refer allò que l'aigua ha malmès. Fang i estralls. Carrers desdibuixats, carreteres esborrades, cases queixalades per la força de la natura. La ràbia dels elements ha estat protagonista en una nova edició. Han viscut, els aranesos, emmirallant-se al cel mentre el riu brama i juga a bales amb les pedres que gemeguen temeràries. Crits d'aigua ofegant remors fosques, de tambor en la batalla. Per fortuna –o previsió- no cal lamentar desgràcies personals que no vagin més enllà dels bens materials.

El foc, el vent, l'aigua i la terra. Els elements clàssics associats a la por d'allò incontrolable. Qui els conté. Capriciosos com una fera ferotge arrabassen el que és seu. Són els senyors de la matèria i uns déus exigents a qui oferim sacrificis inútils. Potser amb respecte n'hi hauria prou, perquè fa molts i molts anys que hi convivim i ens espaordeixen. No volen ser provocats.

Així l'aigua reclama els seus dominis i ens recorda que les lleres ens les cedeix temporalment durant dècades, anys o, només, estacionalment. Quan ho oblidem, cal pagar peatges per la gosadia. D'una rabejada fenomenal escombra allò que hem construït sense el seu consentiment. Els rius no s'estan de cotilles, tampoc els agraden els jardins fluvials ni els gronxadors de disseny. Capriciosos, recargolats i volubles baixen mandrosos com les nostres vides que van a desguassar a la mar. Ben poètic. Idíl·lics aquells paratges amb ovelles i pastores renaixentistes fins el dia que es desperten sense motius racionals ni mesura. Què en podem dir de la neu pura i cristallina que encimbellava les arestes diamantines de la carena ara rodolant fatxenda i forçuda.

El vent, la tramuntana, enfolleix els esperits no avesats als udols nocturns escabellant la calma i el seny d'aquells que en som espectadors atemorits. Ni una pinta per als vents, que algun geni ja s'hi ha entestat, els pot ensinistrar. Llops invisibles i fantasmes sense còrpora arrosseguen cadenes eixordadores tot emmenant-se les teulades convertides en estels enjogassats.

El foc és la visió més pintoresca per explicar apocalípticament –i ben pedagògica- en què consisteix l'infern. Un món de brases roents i cremada punyent a foc lent en olla grossa. La visió dantesca d'un bosc socarrimat amb les restes escampades d'una caragolada sense vinagreta o les ossades dels animalons patxocs a l'ast, corfereix. Al cementiri d'esquelets vegetals pintats amb cendra l'escalfor grimpa cames amunt mentre llisquen galtes avall les llàgrimes negres que no podem reprimir.

I la terra tremolant, esquerdant-se en disbauxa quan tot trontolla. No serveix ni ens guareix tocar-hi de peus. La implacable llei de la gravetat és qüestionada. El granit s'esberla i les muntanyes es mouen sense fe. El vertigen produït per les malmeses cervicals teutòniques ens desgavella tots els paràmetres a què estem avesats. Com si la rotació del globus terraqui pintat de coloraines representant les nacions hagués enxampat un esvoranc a la carretera.

Per tots els misteris, per esbargir la inquietud, per conjurar-ne els mals averanys i, en definitiva, per voler-los ferrar, els humans vam convertir-los en forces divines. Déus i deesses de la natura amb el sol i la lluna a la sala de comandament. El dia i la nit, el bé i el mal. La disbauxa i la penitència. La fam i la collita. Dualitats que calia equilibrar en previsió per apaivagar-ne el cantó més fosc.

 No ho dessacralitzem massa. Administrem-los amb generositat –si hi som a temps- perquè es tornin agraïts. Que el foc serveixi per escalfar i purificar, que l'aigua sadolli l'assedegat i netegi, que el vent esbargeixi les tempestes perquè a la terra hi creixin el blat i, també, les roses.

Que així sigui! Pel solstici i per la màgica nit de Sant Joan!