Els
dies incorporen un retruc a tambor de guerra. Un reguitzell de titulars percudeix
creant opinió i preparant l'escenari mediàtic per a les possibles
conseqüències. L'OTAN judica que l'ús d'armes químiques no pot quedar impune.
Damasc ha d'esdevenir un cementiri per a invasors, amenaça el primer ministre
sirià. L'oposició al règim tem que els civils i els presos es converteixin en
escuts humans, carn matxucada de canó. Israel reparteix màscares antigàs a la
població. Rússia avisa que un atac desestabilitzaria tota la regió. La
televisió iraniana i un mitjà libanès informen que Bashar al-Assad és a
Teheran. Obama i Cameron no tenen "cap mena de dubte" que aquest
personatge ha emprat armes químiques. Uns pirates informàtics de l'exèrcit electrònic
sirià haurien atacat la pàgina del The
New York Times. I un coet final més d'aquesta traca de notícies
majoritàriament nocives –també per a occident- és que el petroli Brent ja
supera els 117 dòlars davant d'un possible atac.
La
borsa i/o la vida tornen a trontollar a l'espera de saber què decidiran els EUA
en un joc d'estratègies macabre al qual assistim com a públic en una mena
d'entreacte de la tragèdia. Un panorama descoratjador que s'escau amb la
celebració dels cinquanta anys del mític discurs d'en Martin Luter King.
En
aquests moments, per a molts, el somni passa perquè les tensions bèl·liques es
resolguin en un món que funcioni i no només rodoli. Que el sol surti radiant en
un cel net. És la cara de les il·lusions carregades d'esperança i
d'oportunitats amb en Barack Obama reflectint-se en aquell I have a dream mentre s'afaita per a les noces d'or. Però els
tambors amb compàs hostil són el vessant fosc de la quimera malastruga que li poden
entelar el mirall i la nitidesa del discurs. Encara l'eco d'aquelles
"armes de destrucció massiva" ens produeix mal d'orelles.
La
situació és prou delicada i complexa. Un embolic. Ens assota un garbuix de
retrets, intransigència i desconfiança que ens converteix en al·ludits,
caparruts i recelosos. De qui i de què ens podem refiar.
Que
tots tinguem encara un somni!
El meu somni és que aquest es faci realitat i que pugui seguir tenint altres somnis.
ResponEliminaBon curs, Josep.
Asistimos a una partida de ajedrez donde las piezas tienen corazon y sangre corriendo por sus venas. Es inmoral pero es lo que hay. A mi me consuela saber que la historia de la humanidad no es sino un soplo en medio de todo el universo y que mas temprano que tarde la partida se acabara en tablas con los supervivientes muriendo de inanicion
ResponElimina