Els
terratrèmols que han sacsejat la meva existència han estat anecdòtics i, per
sort, febles. Com tothom n'he patit també d'altres menes. D'emocionals. Dels
que et descol·loquen una temporada. Dels que et fan qüestionar els fonaments
que en teoria no haurien de fimbrar. Són moviments sobtats i imprevisibles que
trontollegen allò que fèiem inamovible. També existeixen els tsunamis, una mena
de terratrèmols amb molta fúria humida i desgraciadament d'actualitat.
De
petit, per viure en una zona sensible a la cosa sísmica, sovintejaven aquestes batzegades
sobtades i traïdores, gairebé sempre de nit. Llavors algú, per pacificar les
criatures, argumentava que es tractava d'una vaca o d'una euga que s'hauria
deslligat a la cort i envestia les parets de l'estable. L'any 1428 n'hi va
haver un de pronòstic que desballestà poblacions i monestirs romànics al
Ripollès. Tothom en parla com el
terratrèmol, una singularitat que perdura en el record per com de ferotge i
de devastador va fuetejar la contrada.
Els
terratrèmols, els lleus que he viscut, els he percebut de dues maneres. Potser
n'hi ha d'altres manifestacions diverses. Un és com si el terra que trepitges
es desplacés, es torna tou com en una escenografia daliniana. La sensació és de
ninot que mai cau, una mena d'oscil·lació vertiginosa que ens trenca els
esquemes gravitatoris. M'hauré marejat, et preguntes. La segona versió, ben
diferent, és com si de sobte davallessis un esglaó més del compte. Una
sacsejada sorollosa, de cadenes infernals. Aquest és més perceptible i menys
subtil que el primer. Com si els prestatges, els mobles i la terra, tota, patís
singlot. Realment aquest fenomen encongeix l'esperit. Afines uns sentits que
acaben per obsedir i comprometre l'equilibri. És la por a les forces de la
natura que ens depassen. Tan irracionals com els rituals amb què les preteníem
conjurar.
Tornen
a les primeres pàgines dels mitjans. Microsismes,
els han batejat. Un intent de convertir-los en miniatura, com terratrèmols de
butxaca. Poca cosa, orgasmes teutònics d'estar per casa que l'escorça de la
terra s'empesca quan s'avorreix o els homes la burxen.
El
pecat sol ser a causa del forat. Ben cert. Una cavitat sota el mar convertida
en magatzem de gas. El geni de la humanitat arriba a cotes cada vegada més
elevades d'eficiència subtil en la destrucció del planeta. Dominem allò que
toquem. Ho sotmetem als interessos i a les necessitats amb què el progrés ens
ha anat embrancant sense solució de fer-nos enrere. Qui renuncia a les energies
per brutes i perverses que siguin? Podem imaginar-nos un hivern d'implacable
onada siberiana sense gas.
Ens
recordem de Santa Bàrbara quan llampega. I aquests dies la remor somorta
s'escampa costa enllà des de l'epicentre –ara sí ho reconeixen- d'una plataforma
enmig del mar. Els previsibles microterratrèmols d'assentament expansiu
neguitegen i no deixen dormir els veïns de les Terres de l'Ebre. Els gossos
udolen i els peixos han tocat el dos, confirmen els pescadors. Els animals
tenen sensors que els permeten ensumar el perill.
Un
geòleg de pagès autodidacte medita i s'empesca teories que aquests dies li
donen la raó. M'explica, així que té ocasió i jo m'hi aturo a fer-ne un de
paper i companyia, que aquest món ja no té remei. Ho hem malbaratat tot,
l'aigua, l'aire, els boscos... Practica una filosofia apocalíptica que els
ecologistes fonamentalistes, al seu costat, són uns escolanets.
Segons
aquest savi la terra és rodona com un globus –ell en diu bufa-. Amb les mans simula el globus terraqui. Me'l fa imaginar ple
d'aigua i es pregunta quins forats gegants no hi deu haver a les estripes de la
terra. Si el petroli, el carbó i tot allò que extraiem del subsòl no es torna a
omplir, els inferns han de ser balmes i caus cada vegada més immensos i amb més
dimonis. Arribats a aquest punt, recupera el símil de la bufa i la presenta
arrugada amb fissures i amb la rodonesa compromesa. I per això, segons ell, als
països rics en petroli, algun dia la natura els farà pagar aquest espoli.
Conclou la reflexió sustentant que els terratrèmols i les onades gegants són el
resultat d'aquest mar xarbotat omplint els buits causats per les explotacions.
La
plataforma i el magatzem de gas l'avalen. Quelcom que avui ha confirmat el
ministre d'indústria admetent-ne la relació directa i causal. Què farem i
quines mesures emprendrà el govern. Aturarà el projecte? Iniciarà un llarg i
feixuc estudi mentre la trontolladissa no cessa o no arriba una patacada
contundent?
Jo
proposo una estratègia documentada i efectiva que avui s'ha reiterat al Japó.
Un gest heroic del president Rajoy –emulant en Fraga- viatjant a la ciutat on
va petar la central nuclear a causa del tsunami. No hi ha constància gràfica,
però, que s'hagi submergit en les fredes aigües nipones amb un banyador anys
seixanta model bombatxo.
Aquesta
exhibició la té pendent prop de les aigües on desguassa l'Ebre. Ens
tranquil·litzaria molt!
