Wertígens

Ahir van aprovar una nova llei d'educació, la llei Wert. Ja és un símptoma quan les lleis treuen el cap a la vida amb nom i cognoms. El que el sentit comú ens diu que és d'interès general no hauria de ser patrimoni de ningú. Tot cas, des del consens, hauria de representar un marc on tothom s'hi pogués sentir més o menys confortable. Ens calen lleis el més fuenteovejuna possible on tots haguem d'admetre el protagonisme i la responsabilitat, quan pertoquen.

Acaba de veure la llum per a la millora educativa; una més, una altra. Ens manquen dits a la mà del seny per comptar quantes n'hem inaugurat en aquests anys de democràcia. Set? Germinen amb voluntat d'esdevenir plànol durador o full de ruta en contra dels trencacolls contextuals per tal de prevenir els atzucacs en el fracàs i la deserció. Volen greixar l'excel·lència i –no sempre- fomenten la cohesió social a través de l'accés i l'atenció en igualtat de possibilitats per als que patim necessitats del tipus que siguin.

El dret a l'educació! Quina meravella de principi. El dret i el deure a poder desenvolupar les aptituds i les capacitats de cadascú. La columna vertebral de la societat i la inversió en bons de futur més rendible als bancs de l'estat on els professionals construeixen la casa del futur amb material sensible, el més delicat que ens puguem imaginar. Preguntem-ho a les mares? Personalment, si em decanto pels excessos d'alguna bombolla, és per la de la formació.

Va existir una època en la història d'Espanya en el qual cada ministre del gremi del guix cal·ligrafiava a la seva pissarra la seva llei. És el perill dels possessius aplicats en política tot apropiant-se del que hauria de ser compartit; una temptació fàcil des de la miopia que vol remeiar-ho amb vidres monocolors, quan no ho fa amb ulleres de fusta directament. Els dimonis patrimonials ens provoquen els protagonismes interessats amb massa facilitat. I les herències polítiques amb titularitat personalista esdevenen revenges d'oblit o rebuig deixatades en una altra llei amb uns altres cognoms. El rei ha mort, doncs visca el rei! Un crit que ja es coreja, just batejada la criatura a qui ja han sentenciat a una eutanàsia sobtada així que toqui un recanvi de majories parlamentàries.

En la solitud freda del novembre congelat haurà vingut al món una llei nua i sense escalf una mica atacada per aquest rigor mortis prematur. Que no aixeca passions entre els manobres que han de construir l'edifici amb aquests croquis que els ha dibuixat l'arquitecte Wert. Els mestres han viscut tants dissenys que ja comencen a entendre-hi, en esquerdes estructurals, al primer cop d'ull. I aquesta pot ser una escletxa a causa de l'aluminosi en els fonaments de l'ensenyament públic i de l'escola catalana.

Massa fum i massa soroll. Sense veure-la rodolar als circuits de proves, ja es percep que a molts dels pilots no els entusiasma. Només en Wert i els de la seva escuderia viuen entestats a continuar la cursa sense revisar-ne la carrosseria, repassar-ne les bugies, ni comprovar la pressió de les rodes. La pista per on evolucionen els bòlids hauria de permetre una seguretat sense corbes sobtades. Tampoc hauria de ser exclusiva de prototips amb massa accessoris. Que aquells vehicles més modestos, els que consumeixen menys i també els històrics els fes goig de transitar-hi; sinó per circular-hi vertiginosament, sí per gaudir-ne i aprendre-hi quelcom.

De tot plegat, després de tanta tombarella educativa, aquest món on s'hi ensenya i s'hi aprèn té una garantia que va més enllà del formidable assortiment de perfils legislatius. Els professionals en són els garants indiscutibles quan s'estimen la professió i el material vulnerable amb què modelen el demà. Perquè en educació tot està inventat, només que la solució no és enlloc o no l'hem trobada encara. Hauríem de provar a cercar aquesta pedra filosofal en la dedicació seriosa, vocacional –quin concepte!- efectiva i afectiva amb què tracten els professors i les mestres els nens i les noies que tenen a càrrec i en són "tutors" a temps parcial –quina altra paraula!-.

Aquesta llei Wert engruixirà, com d'altres, el catàleg fonamental de les veritats absolutes i universals amb què ha estat redactada. No es percebuda ni integrada en l'imaginari col·lectiu d'allò que era necessari. Ve a posar-hi més ideologia que no pas pedagogia. Per això aquest refús abrandat al carrer i tan indiferent als rings on els mestres exerceixen d'espàrrings.

Serem capaços de poder moderar, algun dia, aquestes wertiginoses febrades que assoten l'educació i l'ensenyament!