El ministre de l'interior, a algunes reaccions pel recent assassinat de
la política lleonesa, s'ha manifestat partidari de reprimir-les i de
sancionar-les. La polèmica està servida. El govern vol castigar els comentaris que
considera ofensius i calumniosos que han arrelat com espinacals feréstecs a les
pantalles dels ordinadors.
Quan no ens cal aixecar el dit per demanar la paraula perquè prement
una tecla la informació navega en un mar immens sense tanques, voler dibuixar-ne
les cartes de navegació és quelcom molt delicat. Una empresa gruixuda i
titànica més que s'haurà de sumar al control de les dades que hi circulen
rumboses rere la indiscreció d'organismes diversos; i dels pirates informàtics,
que també solquen els oceans de la comunicació amb un ull tapat i les orelles ben
obertes.
La temptació llaminera de controlar idees i el pensament ha existit des
de sempre. Sabem com d'estrictes han estat i són alguns règims. Aixecar el dit
és exposar-se a què ens l'escapcin. Perquè hi ha qui només vol sentir afalacs
tot dormisquejant en un jaç de floretes mentre escolta la remor de les ones
quan trenquen amoroses al port de llurs interessos. Ai, però, dels cants de
sirena quan ens atrauen cap als esculls de la crítica més o menys agra, ferotge
i amanida amb sal gruixuda. Si podem i tenim poder, per què no contenir-los?
El debat de fons es tant vell com el bíblic Matusalem, que va viure
nou-cents seixanta-nou anys. Va ressuscitant des de l'espiral del temps que es descabdella
en contextos diferents. A l'última rosca d'aquesta baula històrica hi tenen la
drassana les noves tecnologies. Novíssimes, tant que som incapaços d'imaginar amb
certesa infalible quin rumb emprendran i cap a quines fosses marines ens han de
portar. La virtualitat i la immediatesa dels nous canals i de les noves eines ens
fan l'ullet i alhora ens desafien. ¿Vol dir això que haurem de repensar, quan
el palangre i les obsoletes arts de pescar semblaria que han caducat, noves
lleis per a les reaccions i actituds matusalèmiques de les actuals xarxes
socials?
Què i com es poden regular, tot garantint la llibertat d'opinió en una
societat democràtica, és quelcom que encara no tenim prou clar ni massa planificat.
Quins límits i quin ample de banda hauria de suportar l'opinió a les xarxes? Jo
estic convençut que ja existeixen, les fronteres són un subtil còctel difícil
d'apariar i de lligar amb ingredients de sempre com el sentit crític amb
respecte, la veritat sense manipular o l'opinió sense interessos. -Digueu-me
ingenu!
Hem de reconèixer que el mot "virtual"
, allò que no existeix sinó en potència, associat a "realitat" –una contradicció aparent- ens va impactar molt la
primera vegada que el vam aprehendre en tota la seva eficàcia conceptual. Als
prolegòmens d'aquesta tangibilitat immaterial, avui plenament assumida, hi faig
aquell Mort de gana de la Trinca, un reeixit
manifest que proclamava sucar pa amb l'olor d'un capó. S'anticipaven unes
dècades a les desconstruccions en matèria gastronòmica que, per cert, no han
eradicat pas la mortaldat a causa de la fam ni pagant sumes astronòmiques per
seure a la taula dels elegits.
L'evolució del procés tecnològic està passant pàgina –la voràgine de les
espirals i dels vaivens pendulars es confirma!-. De l'olor a capó untada en un
crostó en podrem fabricar el pollastre primigeni. Viatgem amb destinació a la
desconstrucció de la virtualitat per arribar a la realitat de sempre, la que es
toca i ocupa un espai físic. Qualsevol dia podrem imprimir en tres dimensions les idees, la passió, l'odi i els
acudits filosòfics. Qui ens ho havia de dir!
Tornaré al principi. Que els governs no ens desconstrueixin les xarxes de
la comunicació, el torn obert de paraules entranyablement anàrquic de la
societat connectada, perquè podria succeir que hi naufragués la llibertat d'expressió, una senyora
que alguns preferirien emmordassada a les cantonades de l'interès polític.
