Sissi emperadriu

Una de freda i una de calenta en la tebior ambiental dels dies just quan la lluna fa el tombant i el sol creua pel solstici a la matinada màgica de Sant Patllari. Estiu, quan tota cuca viu i l'esplendor vital inicia amb pas de pardal la decadència cíclica de la natura. 

La freda ha estat la desqualificació contundent, sense pretextos, de la selecció espanyola de futbol. La campiona del món ha patit una humiliació a ritme de samba. L'actitud dels futbolistes, del compromès Sergio Ramos, per exemple, el jugador amb el posat més abduït durant la cerimònia mentre l'himne envaeix els cors, qui se sent més orfe d'una lletra inflamada per poder esbravar tanta raça i empenta, tampoc ha tingut sort ni encert. Cap, tampoc els del Barça, que ja es concentraven atacats per aquest virus tan encomanadís. Quina manca de simetria estratègica, de perill i de concreció. L'entrenador s'ho contemplava amb cara de xai a les envistes de l'escorxador, un poema amb rimes d'impotència. S'ha acabat un cicle!

Repetir l'heroïcitat de l'anterior campionat hauria estat un miracle. Es veia a venir, però caure d'aquesta manera, sense gols, sense brillantor, sense sang ni suor damunt la gespa ha decebut aquells que encara tenen fe en els prodigis. I com que les coses del futbol són de memòria fràgil i de reconeixement històric fugisser, veurem com s'ha de rovellar la màquina d'estampar estelades en la samarreta nacional. Ja hem oblidat la grandesa i les copes enlairades, ara en vivim la ressaca dels excessos enmig del ridícul global, proclamen els entesos. Els herois d'aquelles gestes ostenten els llorers pansits com orelles de quisso llebrer, abatudes, i amb l'orgull deixatat pels retrets dels profetes estrategs.

Per fortuna per al seleccionador i per als gladiadors la desfeta haurà estat, per ara, només un preludi desdibuixat en l'altra gran gesta. Aquesta històrica, de les que no es marceixen com les corones guanyades a l'estadi. És la bona nova, la calenta, que ha amorosit la galletada d'aigua freda que ha temperat la rua brasilera. La monarquia ens ha tornat a salvar perquè la presa de possessió del nou monarca ha emmudit qualsevol altre esdeveniment per gruixut que hagi estat. Si hem perdut la ultramarina corona periple i vegetal n'hem aixecat una altra que perdura il·lesa a les arnes del temps; al contrari, hi té les arrels ben profundes, en la tradició i en l'herència via nissaga. -Uf! –es va sentir el sospir de la Roja fent penitència a l'ombra del Crist de Corcovado a recer de l'epidermis pecaminosa estesa a la sorra de la platja que atalaia.

Qui podia estar atent a la desfeta ameríndia quan a les planes assolellades d'altiplà, el dia de Corpus, proclamaven en Felip VI. Visca el Rei! La cosa és cridar. A Barcelona ens consolàvem observant l'encanteri d'un ou ballant amb ulls de criatura sorpresos i sense picar de mans, com en Mas a Madrid. En temps de crisi i d'austeritat estalviarem en desplaçaments reials i presidencials amb destinació a Maracanà. La Roja, com el Barça i la monarquia, necessiten saba nova i empenta a grans dosis.

En aquesta ocasió, la competència tèxtil en l'estampat de banderes a la ciutat comtal no ha estat significativa ni rellevant; la bandera espanyola ha florit esponerosa com el cereal madur subratllant les voreres i els fanals de disseny a la Castellana cantonada amb Plaça d'Orient. Diuen que l'afluència tampoc hauria propiciat la revenda de localitats. La perícia del realitzador retallava amb precisió quirúrgica els cromos que projectava la televisió just on l'espai buit deixava endevinar el paisatge alpí per on evolucionava l'emperadriu Sissi i un príncep blau que a còpia de petons i paciència s'ha transubtancialitzat en rei. Pantalla panoràmica amb el tecnicolor inflamat conferint una atmosfera tamisada per un polsinós vel daurat. L'argument edulcorat, de conte de fades, en una interpretació sobreactuada per part de l'emperadriu protagonista -segons els parer de les mares partidàries de l'alletament natural-. Excessiva dedicació a la princesa i a la infanta, les criatures més ingènues que van interpretar el paper amb solvència i una dosi de paciència admirables. Algun crític n'ha significat el recurs de la Letizia i el valora excessiu, "no s'hi val tot per tenir les mans ocupades a escena". Ja n'aprendrà, a ser només un estàtic perfil numismàtic.

El mateix erudit en lloa la marató de cops de cap reverencials, les glamuroses genuflexions amortides, els besamans sense contacte i les salutacions reiterades. Més de dues mil ànimes van desfilar, una a una, impacients i privilegiades davant dels nous reis. La Zarzuela va confegir la llista de noces i dels invitats amb dret a àpat. Si no ens han convidat no som ningú, poble pla o aplanat que ja en vam fer prou gaudint de la deferent -i temerària- passejada amb carrossa descoberta. Una propina mentre espantàvem els tàvecs i les mosques republicanes que acostumen a clivellar cavalls neguitosos i cavallers custodis. Com que no ens han convidat, ens estalviarem la despesa en vestits, però no el regal.

L'esplendor del dia, del dijous significat que ha tornat a lluir més que el sol, es verificava en el ritual de les coses immanents, que perduren en el seu interior com un ou dansaire. I en la permanència hereva de la tradició res canvia perquè mudant de condició els éssers i les coses esdevenen una altra realitat diferent. Aquí, com al malaurat campionat de futbol, només es canviava el davanter central per un altre ariet ofensiu, més fresc i reposat, amb més mobilitat al camp de joc.

Encuriosit en el ritual, llec en la ciència del protocol, la lectura del que vam presenciar té la seva significació sense cap mena de confusió ni ambigüitat. Tot sota plànol i cronometrat. La imposició de la faixa de capità general de tots els tancs, els avions i els cavalls dels tàvecs, la desfilada militar i els uniformes sempre presents –el mateix vestit del rei- no són negociables. La samarreta, en el futbol, no és caprici de qui la vesteix.

Respecte del discurs, podia i volia el rei que s'estrenava –encara en rodatge- anunciar quelcom diferent del que va dir? Li és permès de deixar la vorera per on transiten els principis fonamentals de la monarquia espanyola? Tot esquitxat amb l'adjectiu "nou" que va saltironejar jogasser i gens precís. La tradició és pot innovar? Imaginar un altre discurs és com voler pescar la lluna amb un cove -Perfecte! -declaraven els pesos pesants de la recent història democràtica del país. Alguns dissimulaven prou bé l'enveja sana i legítima que els assisteix a aspirar al paper de galant de la futura República.

El primer servei com a monarca, en Felip VI, l'ha acomplert amb escreix. Escometre sense un mal gest la gentada és tan dur com competir al Roland Garros. I el més important, va esborrar les portades del ridícul dedicades a la selecció espanyola. Que si alguns futbolistes són baixets i poc fotogènics, vam poder exportar la imatge d'un rei alt, guapo i sense tatuatges visibles a qui fa costat una emperadriu hiperactiva estimada per les càmeres. Qui sap si en un rampell de nostàlgia no hauria preferit el paper de la Sara Carbonero. 

Bona revetlla!