Les set plagues!

La tarda és divendres. Una hora abans en la qual acostumaven a començar les curses de braus lorquianes a la turística Monumental. Les quatre en punt. Compareix en Jordi Pujol al Parlament de Catalunya per posar-hi veu a l'afer. Narra -un monòleg llegit- com va pastar la fortuna el pare Florenci quan corrien els anys del cotó comprat amb divises. Reconeix -en públic- que és persona rica, acabalada i amb possibles. Aquest mot –"ric"-, així d'explícit i tan despullat, en primera persona –"jo"- no és d'ús freqüent. Que recordi,  només li ho havia escoltat recentment al presumit Cristiano Ronaldo, que alhora s'autoproclamava "guapo". El paral·lelisme, però, no resisteix massa comparacions.

La segona part ha estat una salva gruixuda amb escopetades diverses, algunes carregades amb pólvora humida, que no l'han encertat de ple. N'ha sortit aparentment il·lès. Les ha esquivades totes i s'ha defensat amb un atac furibund de senglar ferit i acorralat mentre s'allista al selecte club dels màrtirs per corrupció. A la previsibilitat de les preguntes, el vent dels silencis s'ha endut les respostes amb udols cridaners. Hem assistit a l'estrena d'una opereta amb una trama predictible –però molt sobreactuada- de la qual en destaquen la fredor i la manca d'aplaudiments finals a què era avesat el tenor.

... ... ...

El matí és dissabte. Al Parlament de Catalunya les cendres de la foguerada d'ahir s'han refredat, la compareixença voluntària és boirina deixatada en un nou dia. Just l'endemà, en la voràgine dels esdeveniments, la política ha tornat a aixecar el teló en una diada assenyalada a l'agenda política catalana i estatal.

Passat el rosari de les desavinences, s'ha acordat el decret que ens convoca a la consulta/referèndum del 9N. En Mas, solemnement envoltat per aquells que li fan costat al Palau de la Generalitat, ha estampat la rúbrica en un document que esdevindrà històric. No sé si serà eficaç i podrà verificar el que allí s'hi disposa i requereix. Qui ho té clar és el rellotge de la cantonada a la Plaça Sant Jaume caminant enrere cap al minut zero de la consulta, un embut de sorra digital implacable assenyala l'hora de les urnes. A Madrid hi arriba l'eco, unes campanades a la Porta del Sol, topant de tribunal en tribunal, perquè la justícia és cega –com una vaca poètica-.

-Ha signat!...signat!...signat!

L'efervescència amb què bullen els mitjans és trepidant. La il·lusió i la determinació per la consulta s'han estampat amb voluntat legal en un decret que el govern de Madrid ja ha llençat de pet a la paperera dels despropòsits catalans. Així ho ha fet saber l'eixerida Soraya en substitució del president, que en Mariano era cavil·lant en un laberint com una muralla xinesa. L'avantatjada ministressa ens ha previngut contra la declaració imminent –i segura!- de les set plagues que han d'assotar Catalunya i els catalans segons dictaminarà el Tribunal Constitucional. N'ha transcendit una d'esborronadora: les pubilles catalanes arribaran al món amb bigoti!

Cap oferiment, cap negociació, cap parlem-ne. Només el cop de Constitució i les orelles de burro mentre, agenollats amb els braços en creu de cara a la paret, suportem els volums en edició de luxe i cobertes de cartró de les memòries d'en Pujol i de l'Aznar –a la dreta-, d'en Felipe i d'en ZP així que les publiqui –a l'esquerra-. El més espaordidor és que ens les facin llegir.

Ara sí! Tenim un problema. El govern de Madrid té un problema. El PP té un contratemps seriós! Jugar a l'estaquirot no amansa els lleons del parc de la Ciutadella ni els castellers de la Plaça Sant Jaume. L'Àrtur –com se'l coneix altiplà enllà- no és el gegant a qui cal apedregar per molt que s'hi entestin. No han entès que aquest volcà català no s'apaga engarjolant-lo ni suspenent-ne l'autonomia. Fumeja espès i algun tremolor ja es comença a detectar. Segur que saben llegir la determinació amb que molts catalans –no només l'Artur- volem ser consultats. Només cal fer una ullada al mapa dels municipis que donen suport a la consulta. Que Badalona hi està a favor malgrat l'Albiol.