Acostuma a coincidir amb un moment àlgid d'alegria i d'optimisme. Celebra
–quan la desgràcia personal no tenalla- la
bona collita. Els graners i la pallissa són plens amb el rebost farcit de
pernil a punt per a l'entremès de la Festa Major que, com cada any, se sol
escaure pels voltants de Sta. Rosa i de St. Ramon; o més enllà, quan l'agost ja
ha fet l'últim badall i els capvespres són una mica frescos.
De la missa, la Festa Major en dispensa
les mestresses que la viuen rostides a l'infern de la cuina guisant l'ànec amb
peres o disposant la taula del menjador gran perquè tothom hi pugui seure i
perquè tots els convidats tinguin el que es mereixen, el millor!
Els àpats perduren una eternitat. De les
brases en surten plats i més plats. I el que era gana es torna, a mesura que
augmenten les posades, alegria, xerinola i xerrameca. Molts d'aquests convidats
es veuen només una vegada a l'any. Mengen i parlen de tot el que ha passat
d'extraordinari durant aquest període. Les noves caminen molt lentament, de
mercat a mercat i no són del tot fiades. Solen exagerar i, moltes vegades, un
mateix fet té més d'una versió, segons ho expliquin els d'una o altra vall.
Un convidat corre atrafegat amb la cara
plena de sabó i la brotxa de pèl de porc a la mà cercant el mirallet per
penjar-lo a la balda d'una finestra amb claror i poder repassar bé els topants
amb la navalla d'afaitar que li ha deixat en herència el pare. Només porta posades
la samarreta i els pantalons, el gec i les sabates de mudar prenen el sol a
l'eixida. És el millor vestit que té, el de les grans ocasions, en diu el de
menjar macarrons, el que empra per a convits, casaments i funerals; el que cal
lluir el dia de la Festa Major.
La
lluita és abrandada per subsistir, per continuar essent. Un rampell que vol
conjurar tot el que de dolent ens toca de resistir celebrant el que cal, ni que
sigui només per la festa major de cada any. Com si ballant s'espolsessin els
esperits de la malastrugança que oposen resistència al salpasser del mossèn.
Tot plegat vol ser la litúrgia ritual de la Festa en tres actes: l'espiritual, el
que es menja i el que es balla. Indestriables, íntims i tan vells com el món.
És la Festa Major i no es farà certa la dita: toc d'oració, nins i nines a
racó!
Una
vegada a l'any cal celebrar-ho amb tota la força de la disbauxa que som
capaços, agredint aquelles coses que s'han de mantenir i de respectar. Un
esplet controlat, però, de trencaments que serien malvistos si no fos perquè és
avui. Qui la farà o la dirà més grossa? Demà no haurà passat res quan la
boirina del cava es deixati i el món torni a ser el de sempre. Quan els gossos
i les vaques recuperin la nocturnitat acostumada i els galls anunciïn només
l'albada d'un nou i assenyat dia.
Avui
ballen amb una flor a la mà. Un vals de festa major. Majestuosos i plens
d'harmonia com un rellotge suís. Tot l'univers giravolta solemne i fa l'efecte
que portin ales als peus. Els ulls guspiregen volves de felicitat. La música
dels vals, el bleixar de la noia, la flor a les mans com la proa d'una nau esberlant
el mar de la vergonya tot onejant la immensa benaurança que omple el cor
d'aquest jove no massa expert en assumptes amorosos.
Just
li arriba l'alè d'una deessa a qui la suor li omple de gebre càlida la pell
blanca i suau de cel·lofana. Voleien els cabells, les faldilles, els pètals de
la flor i el pensament. És el rodament de cap de tant fer-s'hi que es belluga
vertiginós en l'aparador on hi exposa la complaença. Un fer l'ullet al veïnat
amb fatxenderia altiva. L'anyada dels sentiments s'esbrava en un ball, un vals
de profecies. Una dansa que es perd en les estripes de la muntanya per treure
el cap reeixida i plena de ritme, com el sol, a la carena en la matinada
especial de la Festa Major. Succeeixen les imatges fugisseres, rabents. Amb prou
feines en pot resseguir la sonora disciplina de l'acordionista. Perquè tanca
els ulls convertint el moment en un somni de veritat i, quan els obre, la
bufetada xafardera és només una llepadeta visual de tan ràpida com ja ha passat.
Torna a aclucar-los marejat pel vertigen femení, pel perfum enervant de dona
meravellosa que el té absolutament encisat.
A
fora l'aire és fresc, net, acuradament polit i subtil. Que no existeix, de tan
transparent i suau, ni gosa pampalluguejar els estels. Una nit especial en un
cel únic. Impossible un altre miratge de puresa com el d'aquestes nits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada