Aus urbanes.

El dia de la loteria –que no m’ha redimit pas de la misèria humana- La Vanguardia publicava un article d’aquests que fan meditar. Molsut i transcendent perquè es referia a la catedral de Barcelona. La informació es basa en un apunt de la pàgina web de l’arquebisbat que divulgava les declaracions del canonge mossèn Josep Mª Martí Bonet.

El clergue afirmava, en l’esmentat article, que les gavines practiquen l’anticlericalisme. Atribuïa a la seva condició de capellà el fet que aquests animalons -només dubtosament simpàtics a les lletres arravatades de les havaneres i als estilitzats logotips de determinats partits al govern- que així que s’enfilava al campanar de la catedral li deixaven un regal, un excrement que li queia al cap.

Tanta punteria i infal·libilitat era quelcom que preocupava els responsables del patrimoni arquitectònic perquè aquestes aus rapinyaires i, alhora, descregudes enllardaven la façana danyant la composició química dels materials arribant a impossibilitar-ne la reparació. Un repte ara que el monument llueix sense bastides i amb la cara rentada de fa poc.

Gavines i coloms –aquests literàriament de tradició més pietosa, però tan irresponsables i menargues com aquelles- són els culpables d’empastifar-ho sense cap mena de respecte ni consideració. Ho netejaven, però a la setmana sant tornem-hi, tot era brut. Una mena de neu pudent gens poètica arrebossava els pinacles i les cimalades del pietós monument. Que ja en faria prou i cobriria amb escreix la quota de matèria empudegant amb les irreverents oques cridaneres del claustre.

Què té d’especial i d’insòlit la notícia? El mètode, el com. Argumenta mossèn Josep Mª Martí que no ha estat un procés fàcil. Trobar-ne la solució ha passat per tres moments diferenciats que han conduït -a còpia d’assajos- a la victòria contra les gregàries bèsties voladores, unes okupes dels espais de culte.

El primer intent –o el segon- va consistir a adossar als setials, on aterraven per perpetrar la infàmia contra la pedra -i la testa del mossèn-, unes pues afuades que els impedissin de posar-hi. Corones d’espines que gavines i coloms anaven farcint amb fulles per acabar construint-se un còmode niu de disseny minimalista damunt de les punxes amb vistes privilegiades a la ciutat.

El segon –o el primer- es tractava d’un sistema acústic que simulava un atac ferotge de predadors addictes a l’arròs amb colomí. Un mecanisme ecològic i relativament pacifista que, en principi i definitivament, havia d’aturar els vols rasants i l’artilleria enemiga. Tot rutllava fins que –ací el sorprenent de la notícia- una gavina, malgrat els rugits i el somort crepitar de les metralladores, s’aturava fatxenda sense espantar-se per l’aldarull ni pels advertiments que li dedicaven els altaveus –Senyora gavina, toqui el dos! Un, dos... Que li disparem! ...i tres! –però la gavina no s’immutava ni es posava a la defensiva. Era tanta la indiferència del seu posat que va provocar amb la seva actitud que la resta d’aus, després de comprovar que les amenaces no anaven enlloc, acabessin recuperant els espais de privilegi que solien habitar als sobreàtics del temple.

Resulta –explica el canonge- que aquell líder de les gavines era sord. Efectivament, era sord com una perola! Que ja és casualitat i mala fortuna. La facècia em recorda aquell acudit -suat i apte per a tota mena d’auditoris- del violinista que aterra amb un paracaigudes enmig d’un congrés de lleons. Els manté a ratlla tot interpretant dolces i afinades serenates que els distreu la fam fins que n’apareix un de tocatardà i se’l cruspeix. –S’ha acabat el concert, havia d’arribar el sord! –es lamenten a l’assemblea dels felins.

Tercera –última i efectiva, per ara- mesura. S’ha optat per un sistema elèctric amb bons resultats –que enrampen- i tenen les aus a ratlla. Una subtil descàrrega que no les mata ni els dol –ens tranquil·litzen els responsables de la iniciativa-.

Per arrodonir-ho hauria de trobar un final de faula exemplificant i moralista, però no l’encerto. Ho deixaré a la voluntat i al gust de qui ho llegeixi.