La Ció

Les xarxes socials m’alerten dels aniversaris dels coneguts i de les amistats virtuals que avui el celebren. Felicitats a tothom! Als més propers, als menys virtuals, els he enviat un breu missatge que no vol substituir pas l’abraçada en viu i en directe. Per molts anys! Em desconcerta, però, una amistat d’aquestes que acceptes perquè sí, per tenir-ne un llistat gruixut essent conscient que no hi podràs comptar en cas de més menester. Un conjunt de coneguts, saludats i amics de veres en un còctel divers amb qui comparteixes pàgina i xafarderies.

Enmig dels aniversaris d’avui, una tal Ció. Algú que em va encuriosir força, un personatge enigmàtic, una intrigant senyora anònima que un bon dia també va aparèixer als contactes del WhatsApp. Afalagat en l’amor propi per la nova seguidora –admiradora?-, vaig decidir de resseguir-li la petja que ha deixat a la xarxa i que ha provocat la cita a cegues que ella proposava davant les portes del Zúrich. Jo em vaig decantar per la cantonada –preferida pels dels pobles, com jo mateix- dels grans magatzems a Plaça Catalunya. La Ció!

Abans de la trobada em vaig pentinar i documentar. Al perfil hi consta que va arribar al món el setanta vuit del segle passat. La Ció en compleix, doncs, trenta-sis. Una dada biogràfica rellevant que moltes senyores oculten. S’ha fet, amb els anys –com he pogut comprovar-, una dona interessant que encara fa força goig tot lluitant sense estridències contra la implacable gravetat amb què l’experiència i les lleis de la física la comencen a assetjar. Però no negaré que va existir certa decepció –suposo que mútua- propiciada per la realitat present en cos i ànima de quan només en tens les referències endolcides que reflecteixen les mentideres xarxes socials. Tindrà els anys que diu? Li hauran fet in lífting? És tracta d’una relació seriosa? Misteris que una primera vegada no es desvetllen del tot.

La Ció va néixer a Madrid i comprèn el català encara que no el parla. Per caure-li bé –ho confesso- i per raons de fluïdesa ens entenem en castellà. Xerraire, decidida i un pèl manaire va començar pel principi, quan va arribar al món envoltada d’expectació i d’escàndol després d’una gestació i un part difícils que van comportar que la mare –la més anònima de la nissaga- hagués de fer llit durant molts de mesos en un estat lamentable a causa dels trastorns de tota mena, gàstrics amb mareigs, vòmits i diabetis prenatal; les varices i les morenes les hauria heretades i s’han convertit en endèmiques. Seqüeles confessades sense pudor per la Ció que hauria suportat amb certa elegància i més o menys resignació.

El més polèmic, amb un punt d’escàndol, va estar determinar-ne la paternitat. Ruborosa i amb una franquesa sorprenent em va confirmar que la controvèrsia encara l’envolta. Ni les proves d’ADN haurien resolt la lluita legal d’aquells que avui en reclamen aferrissadament la pàtria potestat quan, llavors, li negaven -a la nena- el pa i la sal, el reconeixement i els drets amb què la van concebre. A finals dels setanta cridava molt l’atenció que al bateig de la nounada s’hi presentessin tot de presumptes pares. Un escàndol! Caldria analitzar si aquesta ha estat la raó per la qual la mare ha preferit l’anonimat i la discreció. Tot plegat pels molts pretendents, amants i massa promiscuïtat en el delicat moment de decidir-se a parir aquesta criatura. Un aiguabarreig que va caldre dissimular de portes en fora sobretot per allò del què diran.

Tempestuosa Ció! Prop de quatre dècades, endinsada en la trentena i escaig, confereixen una biografia atapeïda que em fa pensar en aquella màxima ja superada i carregada de prejudicis –ja em perdonareu les feministes- que una dona ha de tenir passat i un home futur. Que no sigui excés de passat per ambdues parts, la seva i el meu. O manca de futur. Últimament aquesta Ció no atura la seva activitat amb missatges breus, tocs constants d’atenció banal i reenviaments de fotos amb acudits diversos -alguns de mal gust- que ja m’estalvio d’obrir. He arribat a pensar en una seducció grollera sense massa subtilitat i excés de ritual d’aquelles que es mantenen per insinuar que s’existeix. Enmig de la cosa nadalenca no s’ha estat de dir-me que m’aprecia, potser escriure que m’estima hauria estat exagerat perquè -com diu ella- obras son amores y no buenas razones.

Dubto on posar aquesta amistat virtual -tot i la discreta cita a cegues- desbordada per la incertesa. I encara que hi sóc a temps, crec que avui, el dia del seu aniversari, no li desitjaré pas per molts anys. Res esdevé més punyent que la indiferència compartida sense dissimular.