El hit parade d’en Falciani.

La meva ignorància en afers fiscals s’ha concretat confonent l’Hervé Falciani amb en Carmine Falcone, un dels protagonistes de Batman que controla Gotham City empastifant-la amb drogues i crims. Per damunt de la llei, en Falcone suborna els policies, els polítics corruptes i és el responsable d’una toxina amagada en conillets de peluix que allibera els pitjors malsons entre els habitants de Gotham City. L’atmosfera confusa us la podeu imaginar quan la silueta d’un ratpenat de disseny es projecta en la lluna plena de febrer mentre en Batman de veritat és de copes al Born.

En Falciani i el seu llistat es poden creuar amb els rànquings Forbes de les persones més riques del món. Un exercici fàcil, una intersecció elemental, que il·lumina la vida secreta d’algunes grans fortunes. Casualitats innocents per a un hit parade on hi figura qui hi excel·leix!

Cantants, esportistes d’elit, monarques amb ceptre, banquers aliens al HSBC i un llarg etcètera de professionals de tota mena -però amb molts, moltíssims, diners- consten al cens del frau fiscal global. Són exemplars, paradigma a imitar, amb una cara oculta com la lluna on la silueta d’en Batman disfressat d’inspector d’hisenda no hi arriba.

No seré pas jo qui jutgi el cavaller de la legió d’honor Gérard Depardieu per canviar de residència per tal d’estalviar en impostos. Primer a un poble belga a un quilòmetre de la frontera francesa i, després, per tornar-se addicte a l’hospitalitat celebrada amb vodka que li ofereix Vladímir Putin a la república russa de Mordovia. Aquest almenys té el mèrit d’haver-ho explicat sense embuts fiscals i sense que en Falciani l’hagués de delatar.

Tampoc criticaré el clan Botín del banc Santander –a la mestressa se li va atorgar el títol de marquesa l’any 2008- pel desencert a l’hora de promocionar el crèdit moral i la confiança en el seu negoci. “Volem ser el teu banc”, proclamen. Estalvio la pregunta retòrica i l’acudit fàcil. Com diria als deixebles un mestre de metodologia competencial i expeditiva, això és llegeix i s’entén.

Just fa quatre dies que en Marc Márquez, el tro de Cervera, era literalment fulminat perquè va anunciar que marxava a respirar l’aire més pur d’Andorra. El patriotisme més genuí i gens sospitós, seguidor del Fernando Alonso –a qui se li concedí el premi Príncep d’Astúries l’any 2005- s’arrencava literalment la pell i els tatuatges davant la intenció d’aquest nen de la Segarra. Era entendridorament corprenedora la imatge de la criatura plorant davant de les càmeres i renunciant a l’acollidor paisatge transpirinenc.

Ja m’estalviaré prou de calumniar monarques i transgressors reials. Que Al·là els perdoni! Quan esclataven les revoltes populars o les verdes primaveres calentes a l’Islam nord-africà qui no resguardava els melosos dàtils en algun oasi suís –on hi abunden els recers- de les escomeses dels Germans Musulmans.

És fàcil parlar de justícia distributiva, d’impostos equitatius i d’una hisenda neta, transparent i eficient. Tothom ho signaria -es llegeix i s’entén com deia aquell-. La pregunta i la dificultat és si això és possible i com s’ha de fer? Tenim les regles del joc pervertides i poc clares. Recollir les fitxes i posar-nos a la casella de sortida amb l’advertiment sense excepcions que les normes –com la Constitució- són sagrades, és quelcom que només ens pot garantir en Batman si és que no figura també al llistat negre dels ratpenats defraudadors –vampirs?- Caldrà contrastar-ho!

Convèncer que s’ha de tributar gairebé la meitat o més de les grans sumes que s’obtenen en generositat solidària quan no exercim d’usuaris d’allò que financem és un acte heroic que s’hauria de reconèixer amb medalles ben gruixudes. Quin de la llista del Falcone –o era en Falciani?- és usuari real de la seguretat social o alumne d’una escola pública al Raval. No deuen circular ni per les autopistes de la vida ordinària. La seva perspectiva –ben allunyada del peatge de Mollet del Vallès- és la d’una finestreta en un reactor privat que un núvol tòxic de quotidianitat color verd divisa desdibuixa en l’horitzó i els torna invisibles a les arques de l’estat.

Per la meva part faig el que puc. M’hi esforço, a no pagar valors afegits amb la legítima aspiració que l’alcalde Trias em distingeixi com a president exemplar de la comunitat de veïns. Un reconeixement que a la llarga espero assolir, com l’aspiració –frustrada per ara- d’existir als llistats d’en Falciani el més amunt possible de la classificació.