Nevades.

-Desperta! –costava de treure el bec de sota les mantes –Mira, és tot blanc! –un miratge lluminós de silenci encalmat cobria la lletjor de l’hivern. La fosca realitat dels dies s’havia vestit de festa per trencar la monotonia i arrodonir les pors cantelludes que, amb els dies, convertien els finestrals en goles de fantasma amb ullals de gel.

Sí, havia nevat!

Els ocells s’apressaven amb desfici, de branca en branca, a recollir llavors; el cel era macís i el fred s’encalmava. No fallava, en la conxorxa dels elements s’anunciava infal·lible la nevada. Neu rodona i eixuta, parracs molls com estores voladores, neu granelluda. Pessics de cotó fluix que suraven silenciosos, amb traïdoria, i s’anaven acumulant. De dits a pams en mesures poc fiables, depenia dels interessos i del temor als estralls de tota mena que provocava una nevada de les d’abans.

En la foscor freda de la nit sota el paraigua precari d’una bombeta a la cantonada de la plaça, el cel queia literalment damunt. Estels gèlids aterrant en la mirada atònita d’infant. Nevava! La insòlita geografia dels topants es capgirava inspirada i agosarada com un ninot de neu que desdibuixava la fesomia dels camins.

Llevar-se per contemplar com de blanc i com nevava era un goig. L’alegria dels infants aliats amb la tempesta, aliens als problemes, desvagats i juganers. Com neva! A l’altra bàndol hi havia els grans que coneixien quin pa s’hi dóna en els nevers que guardaven en la memòria dels anys. Un dels avis, a recer del foc a terra, explicava que no sap del cert quin dia va néixer. Havia arribat al món –li havien dit- pels voltants de la Candelera i no el van poder inscriure fins a la primavera quan la neu s’havia fos. El seu aniversari només tenia un referent burocràtic i poc precís, els papers de la partida de naixement.

Penellons a les mans vermelles i orelles testes de jugar amb la neu, pólvora glaçada i molla. Rierols congelats i aigua espessa que el vent, el torb, arremolina amb un fred tan viu que s’hi podrien trempar violins. Udols anunciant la basarda d’obrir la porta i trobar-hi un mur blanc per horitzó a les raconades arrecerades.

I en la dèria, els adults -a qui el paisatge no els semblava tan meravellós- escoltaven els silencis de la nit. Atents i atemorits per si la teulada suportaria el gruix o la biga serrera seria prou valenta, que la neu humida pesa com les pedres. Centímetre a centímetre la por creixia mentre les canaleres s’anivellaven i en penjaven petits caramells que crucificaven la fusta.

Neu que esperava pacient més neu a les obagues, bruta i trepitjada. Neu dolenta sense rimes, gens poètica, que cobria pastures i dreceres. Perquè a la reclusió i a la manca de sol s’hi afegia la fam i la set que patia el bestiar. Vaques tancades a la cort llegint el diari, deien els pagesos. Entretingudes amb les noticies i les estampes. Com més gana passaven, també les eugues, les ovelles o les cabres, més informades -i amb un punt d’erudició- esdevenien.

He d’aclarir que estic parlant d’abans del canvi climàtic o de quan les cabres vivien penitències quaresmals de mal pair mentre s’il·lustraven atipant-se amb la premsa del cor. Per sort, la neu s’ha convertit en matèria de luxe i la podem fabricar. Per fortuna les nevades ens les prediuen amb profètic encert paternalista i les vivim en directe guarnits amb més paciència als embussos que amb bufandes i mitjons de llana.

No voldria desaprofitar l’ocasió i la plataforma per informar que disposo d’un arsenal de queviures per resistir les prediccions meteorològiques d’aquests dies. Les ofereixo a preu raonable -a negociar-. Arròs, patates, fideus i unes penques de bacallà salat. I d’altres llepolies enllaunades com sardines en escabetx i tonyina amb oli d’oliva baix en calories.

Abriguem-nos!