Performance divina a Mossul.

No us recomanaré pas que visioneu el vídeo en el qual uns crítics d’art en divina performance destrossen el museu de Mossul. Podríem enllaçar l’acció amb un atac a la biblioteca de la mateixa ciutat on van cremar 8.000 llibres antics i manuscrits. L’art mesopotàmic assirià dels segles VIII i VII d’abans de Crist ha estat polvoritzat amb una professionalitat matussera, però eficientment demolidora.

Algunes de les imatges reproduïdes a les entranyables enciclopèdies de la infantesa han estat esborrades. Un espectacle que rebaixa la Fura dels Baus –versió anys vuitanta- a la categoria dels aprenents. Quin estil més solvent! Quina formidable contundència i quin orgull interpretatiu!

A quantes guerres, tempestes i, fins i tot, pixarades amb una indiferència de pota alçada a l’estil caní, no hauran suportat i sobreviscut algunes d’aquestes escultures. Quants matins al sol del desert -ombres per a camells i cabres- sense que ningú les hagués agredit amb la fúria amb què se’ls veu decapitar-les a cops de mall mentre un altre tècnic superior de la conservació del patrimoni per a la humanitat les trepana el pit amb un martell pneumàtic. Bravo!

Estremidorament emocionant, sí senyor! Ho han aconseguit, de commoure el públic i de convertir-se en referents per a l’eternitat. Qui es podrà oblidar d’aquests genis de la desconstrucció històrica? Deixebles d’aquells que van iniciar el mestratge al segle XXI amb els Budes de Bamian, a l’Afganistan. El Mullah Muhammad Omar, un reconegut –i sensible- mecenes talibà n’ordenà la demolició amb dinamita.

Res de nou sota la capa del sol. Les agressions a la creació artística, amb destacada predilecció per la religiosa, és el pa de cada dia a les cròniques negres de la història de l’art arreu del món, a totes les èpoques i en totes les cultures. Què més vulnerable que allò que ha estat bastit amb les matèries més nobles, més belles i més sentides amb la més irracional de les passions, la fe. Profanar els déus, ja no esmicolar-los, és com fer salat a la barca sagrada, ofendre els mitjancers de la transcendència o dinamitar els ponts al més enllà on serem immortals. No només ens maten en vida, ens assassinen els déus perquè vaguem eternament pels llimbs de la incertesa errant -com un polític al purgatori d’una campanya electoral-.

Tant de fred feia el maig del 1933 a Berlin que van haver de cremar llibres a la plaça Bebelplatz? “On es cremem llibres s’acaba cremant també persones”, profetitzà el poeta Heine. Què no serem capaços de fer si destruïm déus descatalogats de museu? Aquest petit detall, el dels déus vintage esmicolats a Mossul, es singularitza i ens repugna més perquè podem assistir-hi en diferit, veure com la matèria sagrada esdevé runes. Quina poca visió comercial. Que aquests pedrots vells no tenen preu, sòmines!

La història –em posaré metafísicament molsut- no ensenya, es repeteix, amics. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Com que el desconeixement de la llei no n’eximeix la responsabilitat, m’estalviaré de repetir allò tan magnànim de “perdoneu-los perquè no saben el què fan”.

Vull concloure contribuint a “la” solució. Reivindiquem tornar a esdevenir el far d’Occident –alhora, un mirall per a Orient-. Universalitzem la resolució del ministre Wert en matèria religiosa. Lloem-lo en la iniciativa de fer-nos meditar en la incapacitat d’un mateix per arribar a la felicitat. Reconeguem amb sorpresa i alegria l’origen diví del cosmos i tinguem clar que aquest no prové del caos engendrat a cops de martell ni de l’atzar per haver nascut en una terra o en una cultura equivocades.

Siguem generosos. Declarem Mossul territori infidel, adoctrinem-los, exportem-los els déus vertaders i únics. Que obrin els ulls i vegin la llum d’una vegada!