El congrés de les paelles.

Tornen les orenetes –convencions de sueques refredades àvides de sol- i els congressistes. Primavera a la ciutat. Una riuada desbordada de maletes sura vorera enllà. El cel ratllat per exèrcits d’avions que sobrevolen un tauler d’escacs urbà. La guia turística amb els clients al costat dels autocars, pacients. Espais no virtuals. Una Rambla, llera humana amb paelles per barricades i la sangria a vessar propiciades pel caloret que pronostica una hostessa fallera.

Al Moll de la Fusta, en un renovat cal·ligrama del Joan Salvat Papasseit, s’hi retalla contra l’horitzó mariner una pantalla amb el perfil d’una “Ñ” –una “N” amb boina-, l’anagrama d’una captiva Marca España en una tanca buida on hi pasturen gavines. Es tracta de la pica al Flandes colonial i autonòmic de l’estat cercant protagonisme en la marea immensa –un tsunami- que provoca el congrés mundial dels mòbils. La trobada global sobreposant-se als localismes, a les nacions i als estats on dalinians rellotges tous mesuren exactes el temps que triga una paella en arribar al punt òptim de cocció.  

Passavolants d’una setmana es repleguen carregats de bosses, paquets i d’andròmines tecnològiques. Alliberats de l’escapulari delator, se’ls descobreix per la fila de persona comunicada amb l’univers sideral per mitjà d’una banda 5GHz -i amb els déus- mentre desfilen cansats però amb posat de videoconferenciant satisfet. Han estat dies de negoci, de relacions i de contactes a la xarxa emergent. La informació i la comunicació acaben de passar pàgina –o pantalla- a ritme de pasdoble assardanat.

 Arriba una nova era, la internet de les coses. L’altra xarxa dels objectes quotidians interconnectats que aixequen el dit per alertar-nos que els iogurts viuen al caire de la caducitat temerària o que l’arròs se’ns està passant. Les coses que també deuen tenir quelcom a dir es rebel·laran sensibles i subtils assolint la categoria d’entitat loquaç. Viurem en un món on les llaunes de sardines es tornaran xerraires i la glaçonera esdevindrà una confident en les infidelitats conjugals.

Un pas més per a la humanitat en el control mil·limètric d’on som, què fem, què volem, què mengem i, sobretot, què pensem. Un univers de vehicles sense conductor amb neveres sàvies en conxorxa contra el colesterol. Mentre, una nova tecnologia intel·ligent per a calaixos infal·libles ens arrabassarà el dret a viure el magnífic caos d’uns mitjons desaparellats o l’enigma d’unes mitges amb una delatora carrera estratègica.

Tot escrupolosament registrat en enciclopèdiques bases de dades i fulls de càlcul -amb gràfiques- que es convertiran en manuals biogràfics del consum i de les febleses personals. Catàlegs del vici que es podran confessar –i purgar- en penitències admeses públicament al Facebook. També les puntades de peu nocturnes i traïdores que després no recordem o pretenem esborrar quan s’han convertit en virals, una mena d’epidèmia greument tòxica del perquè sí sense argument.

Cliquem –M’agrada i m’ho mereixo! –potser així podrem obtenir el perdó després d’una selfie amb la nostra consciència com a penyora.