Sant Josep!

S’acosta Sant Josep, la fita equinoccial en el calendari de la llum que marca l’inici de la primavera. El període més vital, regenerador i esperançat de l’any natural. La nit i el dia acorden per conveni amb l’equador celeste que tindran la mateixa durada. El sol passa de l’hemisferi sud al nord just per aquest punt de declinació zero. Només un instant d’equilibri i justícia que parteix amb equitat el blanc i el negre de la nit i del dia.

Sant Josep, doncs, és un sant ni massa il·luminat ni excessivament tenebrós. Al punt per esdevenir personatge pintoresc, amb les ombres ben posades al caire dels clarobscurs d’una postal de nadal, com un okupa de pessebres i establies que ha perdut seguidors. No és que sigui un personatge en declivi absolut. Ja se sap que de Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases, però d’unes dècades ençà els Joans i els Joseps han minvat molt, gairebé han desaparegut.

Els mestres i els del gremi del guix –el digital també- en porten un registre acurat i saben amb quina timidesa alcen la mà quan, passant llista, arriben a la criatura que respon per Josep. Com d’avergonyida, pagant la gosadia del padrí inflexible –un avi entestat a perpetuar gens i nissagues onomàstiques-, la criatura respon amb el cap cot i l’amor propi molt rebregat. Dir-se Josep... Quina vulgaritat! Com es pot ser un personatge important amb un nom com aquest!

Repasseu les tirallongues de gent significada. Quants Joseps hi trobareu fent-vos l’ullet? Si el mateix Cela –que de petit ja anava per premi Nobel- se’l va complementar amb un Camil perquè de dir-se només Josep Cela encara dormiria el son dels no reconeguts i, potser, la migdiada dels impublicats. En tot cas, un Pepe Cela hauria arribat a treure el nas en alguna publicació local o frívola de poc ressò, hauria esdevingut com a molt un cronista del prêt à porter i de la premsa del setí.

La desgràcia irremeiable es consuma quan als Joseps els diuen Pep. Així, com una escopetada que ha errat el tret. Pep! Quanta pólvora cal per revalorar aquest escurçament ofensiu propi de quisso caçador. Un cop d’aire curt que els fa de bon cridar –Pep! –i fa l’efecte que l’al·ludit s’alçarà com un coet disparat a un objectiu difícil d’assolir perquè ja sap que dient-se Josep, no hi arribarà. Una infortuni com una altre, amb la diferència que l’hi ha estat imposat des de pila baptismal o des d’un jutjat còmplice que hauria de prevenir els responsables públics de posar nom a les criatures.

Hauré de referir-me, per ser just, a alguna excepció –molt rara i gens usual-. Es tracta d’en –José- Bono, actualitat noticiable des de la prejubilació. Un personatge que no s’acaba d’enretirar de la vida política i que, quan aixeca el dit o la veu, se’l sent. Ja sigui per la guturalitat tirant a aspirada de la seva peculiar pronúncia o per allò que declara. Fixeu-vos, però, que el descavalquen del nom propi per enfilar-lo a un concís “Bono” que ho designa tot, contingut i continent –serrell inclòs-. 

Aquest camaleònic polític que anava per capellà i que, en conxorxa amb en –Alfonso- Guerra, va propiciar l’OPA hostil del PSOE al PSP del professor –Enrique- Tierno Galván a les primeres eleccions democràtiques, ha obert la boca i s’han esbravat la memòria i la confidència. Fill d’alcalde falangista –no ho amaga- i consogre de l’internacional Raphael s’inspira en el Yo soy aquel del cantant i li dedica a en Mas –l’Artur- allò de Yo soy aquel que estando lejos no olvida, yo estoy aquí para decirte amoooor, amooooor, amoooooooooor! Ja se sap, però, que hi ha amors que maten.

Ben analitzat no és res més que enveja. Un altre afer clar on l’onomàstica hi té un paper decisiu. A on no hauria arribat un possible Arturo Bono de no anomenar-se José. Potser a president artúric del govern!

Malgrat tot, Joseps, sobreposeu-vos -i celebrem-ho- amb dignitat, felicitat i alegria fallera. Feliç Sant Josep!