El tres de copes.

Prolegòmens. Falten només unes hores perquè comenci el partit de futbol del segle –un més!-. Hi són presents totes les cadenes que competeixen en la lliga per les audiències. En Ramon Pellicer, l’home dels telenotícies, també emet des de l’estadi olímpic de Berlín. La cinquena copa per al Barça, si guanya. Quatre-cents milions d’espectadors amorrats a la pantalla pendents de les evolucions d’en Messi. El Barcelona és el favorit en la majoria de les enquestes. Ja se sap que, a vegades, les prediccions la foten el pal, com una pilota malastruga que no vol entrar.

Desenllaç. Amb un partit intens, allunyat de les finals sense suc ni bruc, el Barça guanya la Juve per tres gols a un. El tercer, a l’últim segon de la pròrroga. La destresa dels Messi. Xavi, Iniesta, Suárez, Neymar i companyia s’imposa a un rival dur de rosegar. Hi ha hagut patiment i èpica, la de les fites històriques. El Barça arrasa i ho guanya tot, la lliga, la xiulada a la copa del rei i acaba d’alliberar Berlín com un exèrcit roig deixant l’empremta a l’Olímpic, un estadi carregat d’història on en Hitler contemplà com un negre fibrat humiliava la pretensió nazi per la supremacia de la raça ària.

Reacció. L’estampa esportiva hauria estat digna de la mestria d’una Leni Riefensthal enregistrant els massai baixets del Barça per a l’eternitat –els Nuba-. Berlín ha estat futbol amb un mur separant afeccions uniformades amb samarretes imperi blaugranes o bianconeri, l’equipament estiuenc dels assolellats països meridionals. La premsa, en portada, no s’ha trencat el cap cercant la metàfora visual, el Bundestag reconquerit amb la bandera culer onejant. La mateixa porta de Brandenburg i Unter den Liden enllà també era futbol. Tot era futbol i pilotes. Però us asseguro que hi ha vida més enllà.

Abans. Roma convertia en semidéus els herois de l’espardenya –que deurien córrer descalços-. Als gladiadors que guanyaven la copa, la lliga i el trofeu imperial els alliberaven, deixaven de ser esclaus i alguns presidien els estadis, els temples on els déus olímpics clàssics s’encarnaven en la sang, els ossos i les habilitats d’aquells que eren tocats per la màgia ritual de la competició i per la força de la victòria. –Salve, Lionel Andrés Messi!

Viatge. Algú es pot imaginar el dia després d’una derrota? La insuportable frustració del llarg i feixuc camí de tornada per molt carregats de disculpes i arbitrarietats que ens confereixen la raó, però sense copa –i aquesta és en propietat-. Sense la catarsi que s’acosta passejant els guardons, com les armes dels exèrcits vençuts, pels carrers de la metròpoli. Roma abatuda i deshonrada! La ciutat de Torí, l’endemà de la desfeta, s’assembla a un decorat per a un funeral de tercera.

Futbol. Un esport que, de no existir, s’hauria d’inventar on el Barça hi continua assumit des dels anys vint –segons en Vázquez Montalbán- la condició simbòlica d’exèrcit desarmat de Catalunya. Em penso que m’estic repetint o és que les efemèrides futbolístiques em fan repapiejar més del compte. Canaletes és un quarter de reclutament quan el marcador crida a sometent i les Corts esdevenen el camp de Mart –Barça! Barça! Barça!

Llotges. En Mas i l’alcalde Trias, aprofitant els últims dies del càrrec, conreen les selfies per a l’àlbum personal. El Futbol Club Barcelona és una marca global rendible i eficaç. La vicepresidenta Soraya –amb posat desmenjat perquè el futbol no sembla el seu plat favorit- ostenta la màxima representació de l’estat a l’esdeveniment mundial. S’haurà de confirmar, però en Mariano és pendent del resultat del Lugo, que podria obstruir l’ascens directe a primera del Girona. En Valls, el primer ministre francès, hi aporta discretament molt més pes institucional. Tanmateix, l’absentisme injustificat de la casa reial adquireix aires de torna. O es tracta d’una seqüela a l’epidèmia de desafecció perpetrada al Camp Nou o bé Catalunya ja ha deixat de ser percebuda com una part d’Espanya per les seves institucions.   

 Barça. El món del futbol es rendeix a l’evidència hegemònica d’un equip que bat rècords de vàlua amb un plus que cal emmarcar en el context on s’hi reflecteix l’etern rival, el Reial Madrid que travessa els pedregars d’una temporada sense resultats. La felicitat de l’afecció combativa és, doncs, doble. Però això només ha estat una batalla, la guerra continua i tant el president del govern de torn com el monarca esmenaran l’actitud quan el blanc nuclear torni a irradiar les gespes d’una final europea. 

Rua. En el descans del guerrer, l’endemà del gran dia, la carrossa dels semidéus es passeja resplendent per les avingudes mentre el poble els aclama. Són les divinitats de la modernitat carregades de llor i tatuatges. Joves i alguns guapos –com el Cristiano Ronaldo- que s’han fet a si mateixos a còpia de suor i d’esculpir múscul. Felicitats, campions!

La creu. Ja és definitiu, el Girona no ha aconseguit de vèncer el Club Deportivo de Lugo. La pujada a primera haurà d’esperar i passar pel patiment que els especialistes esportius anomenen un play-off. Girona també pot tornar a ser immortal. Sort!

Avaluació. Millorar la misèria dels resultats és possible i gratificant. Superar l’excel·lència assolida és irrealitzable perquè només es pot mantenir. L’entrenador, de la nissaga Guardiola, va tocar amb la punteta del dit índex de la mà dreta la glòria celestial i la mel del triomf. Es va contenir. No es va deixar anar per cap rampell inoportú i no va dir res. Sota seu propiciant l’enlairament supersònic cap a les lligues del futur –potser contra un equip marcià o intergalàctic- la tropa espera la davallada dels cels amb els braços enlairats. En Luis Enrique no s’ha definit. Tot arribarà. Entre en Pep Guardiola en actiu i l’emèrit Johan Cruyff, jo em decantaria per convertir-me en un mestre espiritual del futbol, un guru, dedicat a la profecia i l’anàlisi diagnòstica de les estratègies allunyat de la suor i de la catipén dels vestidors. Proper a la gespa, però a la d’un camp de golf.

La vida més enllà també existeix! Em confirma una font del tot fiable que mentre se les havien a Berlín, al Teatre Nacional de Catalunya, el TNC, hi havia penjat un cartell d’entrades exhaurides que fa molta patxoca. S’hi representa l’obra Incerta glòria d’en Joan Sales. Impossible d’assistir-hi si no s’ha reservat una entrada, esgotades a totes les sessions programades –també als entrenaments-. Em pregunto quina és la quantitat astronòmica que la revenda hi assoleix.