La comtessa de Malasaña.

Avui sí. Caldria creure que aquesta vegada tornarà a ser la definitiva. L’Esperança Aguirre ha dimitit de tots els càrrecs i s’asseu a la segona fila del protagonisme polític. La indòmita presidenta del PP de Madrid ho deixa estar, s’ho contemplarà des de la barrera. Una pèrdua per al món mediàtic ja que avui la premsa –com nosaltres mateixos- se sent -ens sentim- una mica més orfes o vidus per la retirada d’aquesta mussa de la vida política, social i judicial que des de Madrid irradiava amb singularitat felina les perifèries diverses.

Explicava el malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán que en Fraga patia certa feblesa política per les rosses com la Isabel Tocino i l’Esperança Aguirre. Documenta que en el moment històric de disposar que l’Aznar assumís la presidència del partit s’ho va pensar. Pretenia que la successora fos la Tocino amb unes cames infinitament més vistoses i llargues que les del Josemari.

Al principi la imatge de rossa una mica bleda era a bastament estesa i conreada per aquestes mestresses del PP rampant. La Tocino es va volatilitzar en la història contemporània com la laca dels crepats, però l’Aguirre s’ha fet a si mateixa en una evolució que algun dia els sociòlegs i els entesos en política hauran d’estudiar en profunditat. De la ingènua rossa que ballava ranxeres postmodernes en directe amb el Sabina a la lideresa que atropella municipals hi ha tota una carrera i una progressió d’admirar amb un currículum més farcit que un gall d’indi nadalenc. Regidora de l’ajuntament de Madrid, ministressa d’educació i cultura, presidenta del Senat, presidenta de la Comunitat de Madrid... Només li manquen un parell de cromos per tenir l’àlbum complet: assolir l’alcaldia de la capital, una portada que li va pispar la consort endollada de la Botella amb el relaxing cup of llet i cafè a la Plaça Major; i arribar a ser presidenta del país, quelcom que encara som a temps de presenciar. Aquesta diva de la política podria emular la Sara Montiel –en versió ros- a l’Últim cuplet.

És capaç de tornar a ressuscitar, ja ho ha fet en altres ocasions, per completar la molt brillant biografia de dona pública i noble per raons de preeminència hereditària -ostenta els títols de comtessa i de gran d’Espanya-. Aquesta rossa aristocràticament fatal ha regatejat, a l’estil Messi, que la retiressin en més d’una ocasió. La més espectacular, difosa gairebé en directe per les càmeres –com quan arrambada pels platós de televisió amb el cantautor-, va estar quan va sortir il·lesa de la traumàtica enlairada electoral amb el Mariano en un helicòpter que es va estavellar. D’aquesta, miraculosament, ella només en va sortir despentinada.

A Bombai va superar l’atac terrorista uniformada amb uns mitjons que eren una bandera blanca a la supervivència. Com una col·legiala massa desenvolupada va explicar els fets enfilada en aquell complement tan sensual en l’imaginari dels exquisits fetitxistes dels mitjons suats i altres interioritats que, des d’aquella compareixença, viuen neguitosos a l’aguait de la subhasta que ha de polvoritzar tots els preus de sortida.

Va tornar a ressuscitar –aquesta vegada només políticament- després d’anunciar amb rotunditat que deixava l’activitat pública a causa d’una greu malaltia –que desitjo hagi superat-. Va pronunciar un discurs gairebé igual al que ha reiterat aquests dies. No retorn ni marxa enrere –una temeritat- que ens fa sospitar que no és del tot impossible que no tornem a tenir la ventura i el gaudi de veure-la encapçalar la candidatura a presidenta del govern d’Espanya en un combat per a pesos pesants contra el Puma de la Moncloa, l’Aznar –un altre felí de la política que no acaba d’enretirar-se-.

Com diria el poeta de Lavapiés, així que se’n va anar, ens ha deixat el cor en l’ossada i de genolls. Tant l’estimàvem que trigarem a aprendre a oblidar-la dinou dies i cinc-centes nits. Digué hola i adéu quan el cop de porta ha petat com un signe d’interrogació. Sempre ha tingut el front molt alt, la llengua molt llarga i... Tant l’estimàvem!

Una senyora símbol. Un personatge que habita entre els somnis eròtics nocturns dels aspirants frustrats a líder polític amb un puntet de sadomasoquisme. Vestida de cuir arrapat a la morfologia seductora de masses ensinistrant dracs i dominant lleons de bronze com una tigressa d’altiplà, l’Esperança ha estat de fuetada fàcil afirmant que en “Franco era bastant socialista”. Que “ella no arriba a final de mes”. O deixant anar des de la ambigüitat entranyable que en Gallardón –qui encara s’ho rumia rere les celles de l’actual vida contemplativa- era un presumpte “fill de puta”. Va arreglar el despropòsit canviant el subjecte, tancant el micròfon indiscret i disculpant-se a un sofert representant de l’ajuntament per carta.

També la recordarem per la capacitat innata d’anticipar-se amb una iniciativa que hauria estalviat la xiulada a l’himne i al monarca durant la final de la copa del Rei. En una edició anterior disputada a Madrid entre els mateixos protagonistes ja va proposar que el partit es jugués a porta tancada i en una altra seu. Ens podríem allargar parlant de la grandesa del futbol i de les prediccions de l’Aguirre. D’un esport que, de no existir, s’hauria d’inventar on el Barça hi continua assumit des dels anys vint –segons en Vázquez Montalbán- la condició simbòlica d’exèrcit desarmat de Catalunya. En aquesta ocasió, desmantellat i captiu el terç de Flandes, el monumental ultratge ha estat condemnat amb contundència fulminant pel govern espanyol.

Profeta en terra aliena, l’Esperança l’ha clavat!