Esclats pirotècnics.

A pocs dies del solstici d’estiu. Sant Joan, una fita al santoral de coca i revetlla, amb les vacances apropant-se a la velocitat d’un coet. Petards a contrallum en la màgia de les alineacions estratègiques jugant amb l’eix de rotació de la Terra per esdevenir nit rodona de lluna creixent com l’esperança. Estiu, sol, lleure i vida plena tancant un cicle precís, el de la verdura perfecta, esponerosa. S’acaba el curs que cavalca en el calendari arbitrari dels anys per convenció.

En un juny disfressat de maig –cada dia un raig- encara han d’arribar la xafogor de veres, la sang calenta i la canícula arrauxada. Una mena d’atmosfera per a novel·la negra en el rerefons de les trames polítiques amb perversos personatges cinematogràfics de camisa hawaiana i ulleres de sol. L’esclat del Sónar, el congrés anyal per a moderns iniciats, hi aporta la banda sonora amb música creativa i tecnologia, l’avantguarda dels nous corrents musicals d’electrònica al ball de bastons del segle XXI.

Així començarà l’estiu, en un punt d’incertesa apassionant. S’amunteguen els esdeveniments. Costa d’atrapar l’actualitat, ja no dic d’entendre-la. Trencadisses, renovacions governamentals sense passar-hi el drap de la pols, corrupcions habituals, empresonats insignes i més. Tot amanit amb formatge de cabra i un grapat d’olives negres –i gregues-.

Estrenem una estació on el món tradicionalment es paralitzava, s’aturava el batec productiu, s’amortia el soroll administratiu, les pissarres romanien en guaret i el cap en orris només era apte per lluir-hi un barret de palla. Tancàvem per vacances untats amb cremes protectores sota la remor de les ones o del dringar d’uns glaçons –Me’n serveix un altre!– Les orenetes al capvespre també volaven baix.

Enguany, però, just assistim a una revetlla anticipada amb gran esclat pirotècnic. CiU, Convergència i Unió, desmenteixen la coincidència d’interessos federats per una banda i confirmen, per l’altra, que la cohesió s’ha esberlat. Deu ser cosa de la tendència a posar-hi acció a les noves marques polítiques: construïm, guanyem, fem, podem... governem o desenganxem. Si l’atzagaiada rupturista no s’apaivagués, proposaria Confluïm –la dièresi pot aportar molt de joc gràfic-.

CiU ha estat un matrimoni com cal -per l’església- amb una mala salut conjugal formidable. És una llàstima que no s’arribi a les noces d’or, una festa lluïda, entranyable i reposada on els convidats ja no criden la barroeria del ¡que se besen! A aquestes edats no s’acostuma a tallar la corbata al nuvi ni a subhastar la lligacama de la pubilla. Tot és com més encalmat en una conversa a redós del pindolam, les pomades per a les fregues o el genoll de plàstic que han implantat a algun dels presents i en dansa les excel·lències demostrades a l’hora solemne del vals.

  La veritat és que, quan s’han suportat gairebé fins l’eternitat i s’ha compartit tot un sac de sal en les escudelles casolanes, partir palles és l’últim que es pot fer. Quin enrenou! Sense comptar amb el què diran, quines ganes de fer-se malveure. Arreu les enraonies, que ja han arribat a Madrid i en Mariano, en el paper de sogre agreujat, ja els ho ha recriminat. Tot en va ple.

Si aixequessin el cap els avis i ho poguessin veure. A la tertúlia, mentre el suís regalima nata i els melindros es desfan sols, les veïnes properes fan safareig de la bugada que es veia a venir. El dot, el casament, el viatge de noces a un hotel important de Madrid, el pis i l’apartament a la costa. Un desgavell separant propietats, quadres, llibres i foteses que fan equilibris al caire del que digui el jutge mentre fan maletes -Què els costava de fer-ho veure... –sentencia una que es contempla un melindro queixalat –Sort que els nens ja se la campen sols!

Quina manca de seny!