Els viatges d’estiu, per curts
que els programem, tenen un punt que els eternitza perquè esmicolen la monotonia
i perquè l’activitat que hi despleguem ultrapassa els hàbits quotidians. No es
pot malmetre cap minut. Hem comprat el temps a preu d’or. En la deslocalització,
només les guies i la diversitat monotemàtica dels bufets lliures ens poden alliberar
de l’aclaparament temporal. Es tracta de superar el vertigen aventurer en
matèria de gustos i preferències que agermana els fideus del dinar amb la verdura
exòtica del sopar i amb el gra fort d’un esmorzar continental. Inconfusible
l’embolcall cohesionador que hi confereix el pòsit d’un bon cuiner local expert.
Sempre hi ha, per fortuna, un company viatger díscol –o extravagant-, el personatge
arrauxat que cerca un pingüí al tròpic o una paella a l’Antàrtida. Com eixampla
els horitzons viatjar!
Jo pertanyo al grup dels turistes
mandrosos que s’emmotlla a les planificacions alienes i que no sap massa on
anirà a raure fins que no comença la frenètica activitat casolana de fer
maletes tot decidint si ens enduem l’anorac de plomes, la bufanda o s’escau més
un joc de bermudes i una camisa florejada. Un error estratègic ens garanteix la
tornada amb un constipat nadalenc fora de temporada i el retret profètic de qui
ha previst el clima local consultant la BBC
-secció temps estiuenc-. Els tòpics no sempre l’encerten. No és rar veure un original
model hawaià a la Plaça Roja o una gorra de cosac amb orelleres en un oasi del
Sàhara. Avesats al microclima de les nostres contrades creiem que si no es
compleix el prejudici meteorològic és perquè el món gira a l’inrevés. Haurem
tornat amb una calipàndria traïdora, el souvenir
víric sorpresa que es comporta el canvi climàtic i la globalització promíscua
de les espècies.
En l’equipament per a la
supervivència estratègica hi ha d’haver un assortiment de medicines preventives.
Imprescindible una metralladora digital per momificar el temps i els espais a
ràfegues. En la batalla contra els pedrots i els museus ens protegirem amb
cascos, viseres d’ala ampla i ulleres de sol. No oblidem la sabata plana i
còmoda, les sandàlies amb mitjons i els plànols -si no ens guien, fan companyia-,
tanmateix serveixen per trencar el gel i iniciar coneixences aborígens. Siguem
falaguers i agraïts ja que els haurem de tornar la deferència indicant-los on
cau la Sagrada Família el dia que tornem a coincidir estrompassant els embussos
de turistes a les voreres de Barcelona perduts en un mapa tan enigmàtic com
l’alfabet ciríl·lic o la cal·ligrafia japonesa.
Retratar una catedral, de
fonament estàtic i gruixut, és un exercici molt similar a immortalitzar una
gasela fugissera, en Tutankamon, la gossa Laika embalsamada o la mòmia d’en
Lenin. Sempre apareix un guerriller nadiu, una mena de portador descolorit i apressat
amb cara de fàstic i un entrepà sota de l’aixella, que just disparar al blanc
es creua entre la peça i el punt de mira. Pam! Un tret i un trofeu que no exposarem
al passi de fotos que -des que no es paga per revelar-les- proliferen com l’epidèmia
del mosquit tigre. Centenars, milers de trets des de tots els angles possibles.
Clic! Clic! Clic! Superen un concert per a grans angulars de cigales mecàniques
al Festival de Peralada. És més entretingut i engrescador disparar que pretendre
organitzar el passi o l’exhibició. La culminació del procés, l’últim repte i el
temps per compartir moments i monuments entranyables de la història personal
il·lustrada de les vacances un any més.
Proposo que algú expert en estadística ens
tregui del dubte. Quina és la mitjana i la mediana representades en una gràfica
campanuda que mesuri quantes tones de paciència i de canapès calen per digerir
-a la tornada- el recull gràfic, el reportatge acuradament mil·limètric que ens
desvetlla la precisió amb què els antics egipcis van muntar el trencaclosques
de les piràmides. Existeix el perfeccionista que el mateix pedrot el captura a
diferents hores del dia. Quelcom que aporta versemblança a la realitat
politicosocial del present. De l’observació i de l’estudi de camp verificat en
un viatge de postal de quinze dies –avalat per la guia de torn- en tornem
convençuts, per exemple, que en Putin és un gran líder sense el punt de
testosterona que els turistes i els ucraïnesos hi detectem. Es confirma, doncs,
que viatjar a l’agost ens transforma en analistes, gairebé tertulians
professionals, de la política internacional essent capaços de valorar la
cotització en borsa dels camells a Marràqueix o el pes de l’integrisme al
parlament de la república del Kazakhstan.
Fart de canapès i de fotos, ja
dubto què vaig fotografiar o a quina espècie de trofeus de la sabana responen
unes quantes de les instantànies. Després repasso els calaixos digitals on
emmagatzemo els records viatgers. Qui els obrirà el dia que no sigui l’autor
qui els manipula i els classifica. Quin interès tenen per als hereus? És
evident que l’abundor ha mort la fam. A l’escassedat de les fotos de paper, que
encara hivernen en una capsa de sabates, cal oposar-hi la dubtosa permanència
en el temps d’aquesta disbauxa digital. Perduraran o es perdran?
Mentre, la realitat no virtual
de les catedrals de pedra que es toca l’haurem contemplada més a través d’un
objectiu que amb l’ull nu. Els detalls ja els repassarem des de casa, asseguts
al sofà, en una pantalla d’alta definició. Retratem i fotografiem exercint de
notaris gràfics per poder demostrar que nosaltres també hi hem estat. Als
safaris del segle XXI s’ha produït un salt qualitatiu des que gaudim d’un avenç
tecnològic que ha revolucionat el món de la imatge: el pal de selfie! Un punt d’inflexió que en
certifica l’autoria de qui també hi posa els canapès. La resta només és
paciència. Que haguem recuperat les maletes i que no haguem estat víctimes d’un
ferotge overboocking.
