El diari El País en portada i en negreta dedica un espai destacat a les
reflexions d’en Felipe González, el titula A
los catalanes. Qui va estar president del govern, des de la “senzilla”
condició de ciutadà manifesta l’esborronadora i apocalíptica visió d’una
Catalunya que trenca la legalitat i viu fracturada en l’aïllament més fosc i
terrible que es pugui concebre. Desconnectada d’Europa, també de la dimensió
iberoamericana –deu voler dir sud-americana- per una estranya coalició unida només
pel refús a Espanya. Com és possible –es pregunta- que algú vulgui dur el poble
català a una Albània del segle XXI. Ho té clar el senyor González, el culpable
és en Mas que enganya els independentistes. Diu que necessitem reformes
pactades que garanteixin els fets diferencials. Torna a carrisquejar la música
d’ascensor o la melodia d’un disc ratllat i reiteratiu, les mateixes rimes
consonants, idèntiques cantarelles per a guitarra amb percussió de pandereta i
un flabiol sonant.
Potser caldria una rèplica, A los espanyoles. Una dedicatòria a
aquells que no viuen a Catalunya –per ara els d’aquesta riba de l’Ebre som
espanyols amb DNI –i NIF- i des de la presumpció –arrogant- em permetré sense
el predicament d’un expresident, sense el poder ni les connexions de què
gaudeix el senyor González, de fer alguna consideració. No pretenc respondre a
la literalitat dels postulats ni a les afirmacions incontestables que el diari
madrileny publica en l’edició d’avui diumenge.
S’escau més reflexionar i qüestionar
que argumentar en contra quan cadascú té el trosset del mirall de la veritat en
el puzle complex que conforma Catalunya en el conjunt d’Espanya. Una mena de
trencaclosques esmicolat de peces que no acaben d’encaixar convertit en l’etern
problema català. Anys i anys, per
massa anys, Catalunya ha estat percebuda com el “problema” que s’ha volgut
dissoldre com un terrós de sucre en un panhispanisme unificador i uniformitzat.
Mentre, la reacció natural de molts catalans no ha estat altra que mantenir i
enaltir aquest sentiment de pertinença –amenaçada- a una cultura, a una
llengua, amb un tarannà i un sentit pragmàtic de la vida que sovint
col·lideixen o han xocat abruptament sense més embuts en atavismes difícils de
reconciliar.
No em referiré a la tirallonga
de fets, confrontacions i polèmiques que el problema
català ha generat per als entesos en història. No em remuntaré al passat, no
cal. El moment actual continua essent molt similar, sinó el mateix -fil per
randa- a d’altres que s’han viscut en la història recent d’Espanya. Idèntics
arguments, similars culpables i fites que s’esdevingueren somnis trencats. Però
aquesta vegada sí! Tornem a cridar els somiatruites convençuts. Aquesta vegada
sí! I semblem tants els decidits a tocar el dos d’un país que no ens mereix ni
ens estima que el desig esdevé una realitat a tocar. D’ací se’n desprèn la
primera pregunta, per què en Mas –el dimoni independentista- s’ha tornat així
de dolent. ¿Ha estat una iniciativa personal fruit d’una evolució cuita a foc
lent o, pel contrari, és la pressió de la societat civil que hauria condicionat
aquesta deriva marinera del president cap a Ítaca? La resposta la deixo a
voluntat, però estaria per assegurar que en Mas no és només el líder, l’únic
culpable confés, que ha conduit la societat catalana a l’atzucac apocalíptic que
preludia en Felipe González, a l’horror sublim.
Als espanyols se’ls –se’ns-
hauria d’explicar que mort el gos –si l’inhabiliten en un rampell del Tribunal
Constitucional- no hauran eradicat la ràbia ni hauran trobat l’antídot contra
l’epidèmia crònica que afecta molts catalans. El problema català és un focus latent que respira periòdicament amb
virulència –aquesta vegada sense trencar cap plat-. Com una parella d’avis amb
la passió deixatada per la convivència prosaica, sense reconciliacions
ensucrades, atacada per humiliacions que ratllarien la violència de gènere
recíproca, ambdós cònjuges poden arribar a odiar-se més que entranyablement i
no s’estan d’amenaces. Les escridassades sense mesura ni respecte se senten al
patí de veïns i comporten molt d’enrenou. Que són rendibles, tenen públic i es
venen amb molta demanadissa per una part de l’audiència nacional. Canya al polaco! Una sèrie amb més públic que
l’exitós Joc de trons que aquests
dies assetja per quarta vegada la immortal Girona.
Espanya i qui va estar-ne el
president de la “dolça derrota” tampoc no ens sedueix, s’empara en la tradició
de l’amenaça repetitiva. Discursos del fet diferencial que últimament es
concreten en la regressió i en dinàmiques que des d’aquesta perifèria es
perceben com a agressions o, com a mínim, com a greuges. Ens estimem tant que
ens ofeguem. Entestats a ignorar-nos mútuament alguns hem après a viure al
marge de la mare pàtria hispana en una estranya condició d’orfes sense papers.
Una ignorància indiferent de fet i unilateral que respira contundent per la via
legal i judicial recordant-nos que la custòdia i la pàtria potestat, per ara,
les té qui les ostenta. I en aquest conte de la ventafocs, la Constitució hi juga el paper d’una madrastra amb
berrugues.
La bola de vidre sura suspesa en
una atmosfera enrarida per la boira del tot és possible. Que la majoria es
decanti pel cop de porta cercant una República de Xauxa amb una bandera de
color rosa que ens ha de redimir de la misèria i del constrenyiment en tots els
àmbits: socials, econòmics, polítics, de valors... Un món nou de trinca i
perfecte oposat al polsim dels anys i al desamor ranci. Un projecte idíl·lic, fresc
i engrescador que el règim antic és incapaç de desactivar. Diria més, quan l’estat
s’hi posa, aconsegueix l’efecte contrari. El posat de mestre tites amb la canya
repartint mastegots no ajuda gens a neutralitzar la voluntat de marxar
d’aquesta covarda, vella, tan salvatge terra nord enllà a la recerca de la
república on diuen que la gent és neta, culta, rica, lliure, desvetllada i
feliç.
Som just en aquest punt. Tornem
a ser al quilòmetre zero i a escassos dies d’unes eleccions que van més enllà.
En Mariano ha girat el perfil. Ja ha assumit -sense reconèixer- el caire
plebiscitari de les urnes. El problema
català torna a estar enfilat al vessant vertiginós del moment apassionant que vivim. Transitem pel tram de l’espiral històrica on el desencís
i el cansament poden obrar l’aspiració. A l’altra cara de la moneda, en la
derrota, l’enquistat problema català tampoc
no s’haurà arreglat sinó agreujat.
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al
llarg de tot el temps del cansament,
car
sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
(La pell del brau,
Salvador Espriu)
