Dedico la lídia d’aquesta entrada a tot el públic present que
segueix Miralls i Espantalls. Va por vosotros!
La llei d’educació vigent del
PP, liderada per l’extint Wert, ha fet un pas més cap a l’excel·lència. Cueja
encara i es resisteix, assetjada pel sentit comú pedagògic, a morir d’una
estocada com aquella companya de ramaderia que va assajar l’Aznar fa unes
legislatures. Què tenen les lleis d’educació que siguin tan llamineres? No hi
ha govern que no en toregi la definitiva
enmig de l’escepticisme creixent dels del gremi del guix i la pissarra.
M’estalvio el recompte de les Lleis Orgàniques d’educació que han pasturat per
les deveses nacionals des que es va redactar la coneguda Llei Moyano al 1857.
Hi ha períodes en els quals les lleis d’educació tremolen com un flam xinès i
perviuen el mateix que una llaminadura a la porta d’una escola. El bellugadís normatiu
en matèria d’educació ha patit històricament una excessiva hiperactivitat.
L’educació –no és un tòpic- és
el pilar on les societats fonamenten el seu demà. La formació ha estat l’escala
d’emergència quan l’ascensor social anava ple o era un privilegi massa
exclusiu. Preparar els aprenents de viure, ensenyar-los, educar-los en
coresponsabilitat amb la societat i la família són deures –i drets- que no ens
podem permetre negligir perquè processen material molt i molt sensible.
En això es fonamenta l’excel·lència
esmentada de la llei Wert quan inicia – a les cinc en punt, hora torera i
lorquiana- el paseíllo amb la
implantació de l’FP bàsica de Tauromàquia i Activitats Auxiliars Ramaderes
per tal de «identificar els elements propis de la lídia relacionant-los amb
els seus orígens, amb la seva evolució, amb la litúrgia taurina i amb la
història del toreig». A la sortida professional del nou títol -dos cursos de
durada- s’hi cataloguen, a més del de matador, el de peó agropecuari, de pastor,
de banderiller i el de picador de braus. Cal entendre que els alumnes assoliran
el títol d’auxiliar tècnic en banderilles, per exemple.
Un nou currículum certament
innovador ja que caldrà implantar els cicles de grau mitjà, el preceptiu curs
d’accés al cicle superior o la corresponent prova d’accés com a vies opcionals
per arribar al grau superior de tauromàquia. En aquest punt de l’escalafó, per
no discriminar aquesta parentela professional, serà necessari establir la
correspondència amb els estudis universitaris. S’haurà de veure –corre el rumor
que el ministeri ja hi treballa- si es crea l’escola superior d’enginyeria
banderillera o s’adscriu a la facultat de veterinària amb una llicenciatura de
picador que remataria la faena amb un
postgrau a porta gayola, la tècnica
suprema de rebre el brau enlluernat -quan aquest surt a la plaça- de genolls i
amb molta testosterona.
Respecte de les instal·lacions
i atesa la dificultat per trobar una plaça decent –i docent- en actiu a
Catalunya caldrà preveure una formació en alternança dual on els alumnes es
formin a l’empresa i en la vida laboral real i que permeti alhora la Formació
en Centres de Treball –l’FCT-. Adossar una plaça de braus amb una infermeria
portàtil al costat dels instituts pot ser molt costós, ni que sigui en mòduls
provisionals –els populars barracons-.
Caldrà, doncs, orientar els alumnes que cursin aquests ensenyaments en l’esperit
viatger de l’esforçat professional de fires i festes en àmbits internacionals
veïns, a la Catalunya Nord, a l’Aragó i a places relativament properes.
S’hauria d’incentivar als que despuntin amb la possibilitat d’un Erasmus a les
càtedres dels braus, a les Ventas de Madrid o a la Maestranza de Sevilla. No
s’hauran d’escatimar recursos per poder obtenir un títol d’acreditada solvència
des de les competències i de les qualificacions professionals reconegudes en el
marc comú europeu de referència en la formació.
Representa tot un repte per als
moviments de renovació pedagògica. Ja que el mòdul de “litúrgia taurina”, com preveurà
el Decret en el currículum específic, participa de la faràndula i viu arrelat
en la cosa artística –el pasdoble hi aporta transversalitat harmoniosa- no és
aventurat pensar que per accedir-hi, al marge dels requisits de titulació,
s’estableixi una prova específica on l’aspirant hagi de demostrar certes
aptituds, tronío, donaire i garbo tan connaturals i imprescindibles a la professió com un bon
paquet ostentosament adossat al camal esquerre. Reflexionant-hi - em traeix una
frustració infantil compartida amb l’Albert Pla de ser torero- no descartaria
reglamentar que d’entre els escolaritzats, per raons òbvies, amb constitució
més aerodinàmica i fibrosa se’ls orienti a l’especialitat de banderiller mentre que els
de calibre armari empotrat se’ns adreci
d’ofici cap al vessant picador.
I encara s’hauran de regular detalls
més específics com l’uniforme de feina o els complements amb què s’haurà d’equipar
els alumnes: una capa, una boina torera –la montera
o el castoreño, segons escaigui- una
espasa de fusta per al primer curs i una farmaciola de primers auxilis...
Acabo. Últim terç. Entro a
matar. No em sé estar de proposar que el proper centre de referència, homenatjant
un torero garrotxí, sigui batejat amb el nom de El Nardo d’Olot, dedicat a en Joaquim Soy, un nonagenari temerari
sense titulació reglada a qui les places i la vida el van doctorar en
tauromàquia.
Sort i al toro! Que tallin
moltes orelles –d’ase, a ser possible!- i escuïn les banyegades de l’atur, com pontificava
el mestre dels mestres, en Manuel Benítez El
Cordobés. Olé!
