Que els reis
et portin tot allò que has demanat! Entre demanar i desitjar hi ha aquell punt
de realitat que ens fa tocar de peus a terra. Entre jo desitjo i jo demano
existeix un abisme on habita la prudència, el que és possible, el que de veres
necessito i, encara més, els que ens acaben duent. Abans d’anar a dormir
rellegeixo la carta que els vaig enviar, vull assegurar-me’n. Demà quan em
llevi, carta en mà, faré el recompte. Aniré tatxant mentre comprovo que el
cavall de cartró, la pilota i la bicicleta són on acostumen a deixar les
mercaderies els tres reis de l’orient o els seus camàlics, els patges. Tenen tanta
feina i tants encàrrecs!
M’ha costat
molt redactar-la, la comanda. Vaig dubtar de no deixar-me anar en una mena de
barra lliure adreçada a la fàbrica de les joguines i de la il·lusió. La vaig redactar,
però, d’amagat de tothom abocant-hi tots els desitjos com un nen malcriat o de
casa bona. Hi afegia un equip sencer de futbolista amb una pilota de reglament inclosa,
un tren elèctric que fa tombs i xiscla abans d’entrar al túnel. I, posats a no
reparar en despeses, la bicicleta ha de ser de carreres i vermella. I un piano
de joguina amb les tecles de colors, com els guixos que complementen la
pissarra que també hi he apuntat. I una màquina de fer cine amb les pel·lícules
de dibuixos corresponents. Una sonsònia –una harmònica- amb una capsa de cartró
blanc on hi ha estampada una clau de sol daurada. L’enveja de tots els meus
amics que ens hem posat d’acord en els desigs. Segur que els reis –com el
mestre- arribaran a la conclusió que ens hem copiat els uns dels altres. M’oblidava
de dir que també he demanat, encara que amb molts d’interrogants, uns cotxes
petits que corren en una via, com els trens elèctrics, que fan carreres els uns
contra dels altres.
He comprovat
el manual d’instruccions personalment moltes vegades. M’he assegurat que la
intendència per als camells és la que pertoca i he estat extraordinàriament generós
amb el blat de moro -he pispat el de les gallines- i l’aigua que ha mig provocat
una inundació de complaença tot volent correspondre a la esplendidesa reial. Que
no vingui d’un got aigua o d’un grapat més de moresc...
M’he sentit
protagonista i comminat a anar a jaç ben aviat. Que els d’orient no porten
coses a la gent desperta. Amb més obediència que son he anat a dormir. A fer-ho
veure perquè els silencis de la nit de reis són sospitosos i traïdors. Com m’ha
costat de caure rendit de veritat! Abans, entre sorolls com de camell menjant
blat de moro i patges que grimpen per escales de gats màgiques, no hi ha hagut
manera de perdre la consciència que mantenia una lluita titànica entre la carta
secreta dels desigs –per si de cas- i la que amb l’ajuda dels pares vaig
redactar i lliurar al carter reial que per aquestes dates nadalenques para una
bústia a l’entrada de la casa de la vila.
He somniat que
era en un d’aquests cotxes de carreres –com una llampant bicicleta vermell
roent- regatejant una pilota enorme de futbol i esquivant la gegantina màquina
de projectar pel·lícules. Tot tan lluent i amb l’olor de les coses noves. Un somni
en colors perfumat de goma, el de la pilota que no era de cuir i que amb els
anys he percebut en comptades ocasions. L’olor d’aquella pilota és el de la
innocència i el de la infantesa crèdula. I em feia l’efecte que els patges
havien hagut de fer més d’un viatge per enfilar per la finestra tots els meus
desitjos. Els camells s’atipaven de moresc, que en van lloar la qualitat i l’abundància,
com jo la generositat màgica d’aquells monarques que només comprovaven si
havies estat bon minyó per omplir amb els regals el passadís.
Em vaig
despertar engrescat i esperançat. Els reis ja havien passat! O els patges, m’era
indiferent. Gairebé agraïa no haver-hi coincidit de veritat en la foscor de la
nit. Quin ensurt ensopegar amb aquells barbuts arrebossats de pèls i misteri. Vistos
de prop fan por. Vaig córrer a recollir els meus somnis que es concretaven i
embalumaven molt magrament respecte de la demanda, ja no dic dels desigs. Només
una pilota que no era de cuir esdevenia el que més s’hi assemblava –perquè era
rodona-. La resta era roba, llepolies nadalenques per a tothom i fruites exòtiques
d’aquella infantesa meva, unes mandarines, com taronges petites molt dolces que
es criaven lluny de la contrada.
Vaig pensar
que no havia estat prou bon minyó. Després vaig raonar que algunes joguines a
pagès, com els musclos i el peix diferent del bacallà i de les arengades, no hi
arribaven... I si no havia atipat prou els camells? Cercava la raó i una mena
de justícia entre infants i companys que pedalaven mirant de no trompassar amb
la meva pilota de goma blava.
El posat
desconcertat, desencisat, va propiciar que aquell matí algú s’acostés més trist
que jo mateix –Fill, els reis som el pares... -vaig flairar la pilota.
Bona nit innocència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada