Tenia pendent
una entrada... Flairant entre la informació diversa ensumo la possibilitat de reflexionar
sobre l’accés dels gossos als restaurants. És una possibilitat. Podia haver
triat entre les deposicions d’aquests protagonistes a les voreres o de la plaga
de coloms urbans. Temes d’interès que han fet córrer rius de tinta amb les
cartes adreçades al director des que l’home sap escriure. Em decantaré per
l’última polèmica afegida, la de si els quissos han de poder acompanyar l’amo
i, alhora, si les cases de menjars han d’incorporar un menú per a gossos.
Certament delicat i compromès. Inclinar-me per una o altra opció és quelcom que
crea polèmica, no es pot consensuar i que aporta detractors udolis el que udolis.
L’excepcionalitat,
mentre els diaris i els butlletins oficials de l’estat no diguin el contrari,
és trobar-hi un gos, en un restaurant. I si és així, haureu observat que solen
ser d’aquests minúsculs que semblen de peluix i que mengen al plat de la
mestressa amb discreció i molta elegància. Podríem dir que són gossos petaners que no compten perquè són
invisibles i minúsculs. Perfumats, espantats i tremolosos es contemplen l’anar
i tornar dels cambrers amb temença. Semblen més uns indocumentats esporuguits
pendents que els repatriïn al carrer. Són de naturalesa suau, mimats i fràgils
com les potes del marisc, com la cristalleria comestible d’una llagosta a la meunière.
Els petaners, si s’ha de legislar o com a
mínim l’afer ha de ser matèria d’ordenança municipal a discreció dels
ajuntaments, proposo que no comptin. Prou pena tenen de ser tan inofensius,
tímids i amb l’amor propi tan destrossat a carantoines. M’estalviaré
d’esmentar-ne l’atemptat onomàstic amb què acostumen a cridar-los. Pobres criatures!
Proposo una butlla per aquesta subespècie en el cas que les autoritats es
decantin per prohibir-ne l’accés als restaurants tot i que el sentit comú i les
mestresses ja s’encarregaran de posar les coses, i les mascotes, al seu lloc.
El fons de la
qüestió que ocupi els legisladors no ha de ser, doncs, aquests faldillers inofensius, esquitxos peluts amb
quatre potes d’ulls del color de l’atzabeja i acoquinats a qui estaquen amb
llonganisses. El problema esdevé en aquells de calibre gruixut i ullals de felí
afamat, lleons a la carta de batuda per les taules alienes atalaiant els ossos
als plats fondos. Qui ens protegirà de l’assalt ferotge d’aquests gossos?
Complex. En l’apartheid a la
sud-africana assajat amb els fumadors no hi vam saber trobar el desllorigador i
em temo que ara tampoc. Conciliar el dret a triar espais en un establiment de
restauració condicionat per a la preferència canina, com a mínim, atia la
polèmica i la batussa. Sobretot perquè els que ho han deixat estar -de fumar o
de tenir animals de companyia- són uns intransigents.
M’estalviaré
minúcies de la promíscua convivència entre gossos i comensals a l’hora dels
àpats. Detalls que el desplegament de la norma hauria de preveure i, si escau,
sancionar. Com aconsellava un il·lustre alcalde respecte dels vianants, els
animals de companyia diversa també ja haurien de sortir pixats de casa -tot un
precedent legal amb molt de fonament-. Creieu-me si us dic que em poso en la
pell del legislador i faig un pas al costat en els meus prejudicis. Tot plegat
resulta enrevessat de veres!
Posat a
treure’n l’entrellat repescaria els anys, no en fa massa, quan els gossos eren
màquines sostenibles d’aspirar la matèria orgànica als menjadors i a les cuines
de les cases de pagès i a la ruralia en general –Pinxo, té! –i en Pinxo
s’abraonava temeràriament a l’os de pollastre o de l’aviram a la cassola que li
llençàvem sense deixar-lo aterrar ni arribar a terra. L’abastava amb una
llestesa i precisió perfectes, pròpia d’un porter del Barça actual. En Pinxo,
un gos de la dècada dels seixanta, no menjava pinso i tenia normes estrictes
que en facilitaven la convivència. Només tenia dret als ossos escurats i no
reclamava l’atenció ni la falagueria de cap dels que sèiem a taula –Pinxo, té!
Eren gossos
amb responsabilitat. En nòmina, com si diguéssim. Gossos d’atura en el vessant
pastor o vaquer. De custòdia o bordadors que vigilaven l’entrada a l’era des de
la garita pollosa i atrotinada a la qual eren encadenats a perpetuïtat. Els més
desvagats eren els de caça, llebrers, del conill o del senglar. Una gama de
models i versions segons la tasca que els garantia la dispesa a còpia d’ossos
voladors que queien a taula parada.
Un homenatge a
en Pitof, un gos llebrer d’ulls tristos i orelles penjades a qui vaig fer la
vida impossible carregant-lo d’esquelles o passejant-lo estacat per la contrada
on de natural campava lliure sense esquellots. Jo tenia la deferència, però, de
donar-li a ell tots els ossos i els bocins de pa en detriment del Pinxo, un gos
manaire i un fatxenda. Un mal company per a un restaurant amb pretensions i amb
una cuina de disseny. En Pinxo, però, tenia la virtut i l’honradesa de no deixar-se
estacar amb llonganisses.
