Qui vol ser torero o boxejador? Han
estat dues professions de capa caiguda com alguns noms comuns amb què batejàvem
a les criatures. Qui posa Josep o Carme a un nadó avui en dia? Onomàstica
vintage camí de l’antigalla quan no han esdevingut incunables del santoral.
Brocanteria de pila baptismal que també pateix una davallada important en
l’afecció. Reculant unes dècades hi havia Joseps, Joans, toreros i ases per
totes les cases. També era de rigor el preceptiu Maria de les trenes anticipat a qualsevol
nom de nena. Impensables una Mª Jèssica o la també inèdita Mª
Vanessa del Sagrat Cor. D’aquells anys en tenim encara vigent el maridatge no
massa creatiu de la tropa dels Joseps Maria. A mi em va anar de poc, només em
van inscriure al registre Josep, José oficialment, però aquesta és una altra
batalla.
Toreros i boxadors –coristes i numismàtics,
cantava en Jaume Sisa- són aus rares que figuren al catàleg de les espècies en
vies d’extinció. Arts i oficis una mica transoceànics tocats per la incorrecció
que s’esmunyen de dos en dos. Té raó el profètic cantautor galàctic. Aquests
dies han marxat en Muhammad Cassius Ali Clay i El Pana, el torero mexicà Rodolfo Rodríguez. Un a estabornir
querubins i l’altre a comprovar si el famós brindis a la Monumental de Mèxic
davant del president de la República s’ha complert: «Vull brindar aquest toro,
l’últim de la meva vida de torero a aquesta plaça, a totes les daifas,
meselinas, meretrices, prostitutas,
suripantas, buñis, putas, a totes
aquelles que sadollaren la meva fam i mitigaren la meva set quan El Pana no era ningú, perquè em
conferiren protecció i abrigall entre els seus pits i les seves cuixes,
fonaments de les meves solituds. Que Déu les beneeixi per haver estimat tant. ¡Va por ustedes!» Una dedicatòria que a
aquesta riba de l’Atlàntic només podria rimar amb en Joaquín Sabina al compàs
d’una ranxera.
El
Pana ens ha deixat
després que un brau l’atropellés a ell i a l’havà amb què solia torejar,
desllorigant-li les cervicals. El Brujo,
com també era conegut, ha trobat la mort amb banyes en una plaça de Durango als
64 anys. Un final èpic i gloriós –per KO- d’una llegenda torera i romàntica.
Muhammad Cassius Ali Clay ha mort a pessics després d’una llarga malaltia, una
derrota als punts contra els contundents Joe Frazier, el Parkinson i la Parca.
Al cel sigueu!
En els orígens més cops de puny i més
banyegades els va conferir la vida. El tòpic novel·lesc embolcallant de mite
l’excentricitat assolida amb la fama. D’un bocamoll Cassius Ali proclamant “sóc
jove, sóc guapo, sóc ràpid i ningú no pot guanyar-me” –la història sovint és
repeteix-. A El Pana fent cert allò
que en Valle Inclán proposà a Belmonte en un tren camí de Sevilla –Juan, a tu
només et falta morir a la plaça –com Manolete o com Sara Montiel en l’Últim tango al Toboso.
De quan una ventruda pantalla en blanc
i negre amortia els cops o ho era precisament, de panxarruda, pels ganxos d’en
José Legrá, el Puma de Baracoa, vaig
decidir que jo em decantava per una altra aspiració d’infantesa més agraïda
encara que tant o més temerària –Papa, jo vull ser torero! –una altra de les
frustracions entaforada a la motxilla dels somnis que no han estat. No tenien
punt de comparança les evolucions hiperactives del pes ploma cubà nacionalitzat
espanyol amb el glamur heterodox en matèria torera d’un Cordobés assentant
càtedra amb el salt de la granota.
Qualsevol segle passat fou millor
reivindica el poeta del XXI a ritme de rap. En l’elegia del comiat assistim
al pas de la vida i com de fugisser és el plaer mentre la mort s’apropa. Bon
cel antimilitarisme, negritud i islam, malgrat que hagi estat a plantofades i a
cops de puny. Bon repòs, Rodolfo!
Em pregunto què respondríem –Pare, vull ser torera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada