La Gisele Bundchen al pas de Garota d’Ipanema interpretada per
Paulinho da Viola és un dels cromos per a l’eternitat que generà la cerimònia
d’apertura dels Jocs de Rio. La vistosa voluptuositat llustrosa -amb un subtil
punt d’estrabisme sensual assajat- va inaugurar la nit carioca amb color,
música i sabor tropical. Rio 2016 ja sua, pateix, emociona i, sobretot,
competeix. Més lluny, més alt, més fort –més dopats?-.
Ni els infants ja s’empassen que l’important
és participar, s’ha de guanyar com sigui. Per combatre el tot s’hi val la
federació russa serà eliminada dels Jocs Paralímpics. El Comitè Paralímpic ha
decidit en un sentit diferent al del Comitè Olímpic, que va deixar la decisió
de la prohibició a criteri de cada federació esportiva. S’hauria demostrat una
conxorxa estatal per permetre als esportistes russos dopar-se. La idíl·lica
idea que totes les nacions del món poden aplegar-se en uns jocs en igualtat de
condicions per escatir qui arriba més amunt des de més enllà amb prou força i
sense martingales deu ser també un miratge per a criatures innocents.
En aquesta edició crida l’atenció i és
significatiu veure desfilar l’Equip Olímpic dels Refugiats, una iniciativa
lligada al programa Solidaritat Olímpica
que lidera el manresà Pere Miró, director general adjunt del COI. S’han
seleccionat deu atletes que competiran sota la bandera i l’himne olímpics. Es
tracta de deu persones amb estatus de refugiat verificat per l’ONU tenint en
compte la seva situació i la trajectòria esportiva personal. Cinc són
originaris del Sudan Meridional; dos, de Síria; dos més, de la República
Democràtica del Congo; i un, d’Etiòpia. Molta sort!
La XXXI Olimpíada, Rio 2016, porta per
primera vegada els jocs a América del Sud. La segona ocasió en un país
llatinoamericà; Mèxic 1968 en el record. A finals de 2009 el COI va decidir a
Copenhage que Rio esdevindria la seu dels XXXI jocs. En aquella ocasió la samba
va vèncer Madrid pels pèls, que va fer pòdium classificada en segon lloc; però malauradament
no els va obtenir. Encara havíem d’assistir a l’enginyosa estocada idiomàtica
que l’Ana Botella va perpetrar en la posterior candidatura per al 2020. Instava
la llavors alcaldessa de Madrid al comitè a prendre’s «A relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor». El jurat olímpic
es va relaxar tant que es va decantar per una cerimònia del te, però a Tokio!
¿Si el comitè seleccionador de
Copenhage -abstemi de cafeïna i de teïna- hagués disposat d’una bona bola de
vidre s’hauria decantat per Brasil? No ho sabem, però el Brasil amb les expectatives
de 2009 no és el d’aquests dies de peveter encès. Hi cremen els perfums de la
crisi, de la corrupció i de les faveles
que s’entesten a no transformar-se en un parc temàtic per a turistes nostàlgics
que viuen l’aventura extrema i colorista en la pràctica de la selfie ètnica. Brasil bull amb l’ai al
cor, per acabar la infraestructura dels jocs, perquè algun dirigent del COI va
declarar que l’organització de l’esdeveniment era “dels pitjors” que havia vist
mai. Perquè els brasilers pateixen amb més passió les mesures d’austeritat
imposades que no pas per la celebració d’unes olimpíades que també han servit
per xiular i escridassar la breu –brevíssima- intervenció del president en
funcions Michel Temer declarant-los inaugurats. Ni Dilma Rousseff ni Lula da
Silva van assistir a l’acte. Comptats els caps d’estat que van ser-hi presents,
es tracta de l’edició amb l’assistència més migrada de dignataris mai
constatada. Els espanyols també van fer campana. I encara un temor més els tenalla,
repetir l’experiència poc afortunada –desastrosa?- al recent Mundial de Futbol
amb seu a Brasil.
Iniciada la connexió urbi et orbe, amb una audiència potencial
de 3.000 milions de persones a través de la televisió, just quan polien l’ombra
d’ulls amb un subtil punt d’estrabisme sensual assajat a la Gisele Bundchen, l’estadi
de Maracaná presentava massa taques aclaparadores de buidor. Els comentaristes
es qüestionaven si assistiríem a l’espectacle amb les grades mig buides. Les cues
i la seguretat extrema van propiciar que la fluïdesa als accessos no fos la que
calia. El fantasma del deslluïment per manca de públic només es va passejar per
Maracaná.
Amb tot plegat el COI mai perd, com la
banca a les cases de jocs. La rendibilitat de l’esdeveniment ja és assegurada
al marge del comportament i del furor que hi esmerci la torcida contra d’en Neymar o del boicot i de les protestes que un
escamot de canganceiros decideixin practicar
contra de la situació política o social que viu el Brasil.
