El camió
de la llet, així es coneixia aquell vehicle morrut amb un nas vermell com
un pebrot, recorria la vall amb lentitud entretinguda de cargol mentre abocava
els bidons de llet prudentment batejada amb aigua fresca i regalada d’origen.
El conductor i un xerric –el fill- a la caixa tenien cura d’organitzar les mils
llets –subtilment aigualides- que cada dia de la setmana recollia de mas a mas
amb paciència i una breu xerradeta gens transcendent sobre el temps o la vaca
que havia vedellat i d’ací a no res n'augmentaria el cabal, de litres. Tots els
dies, també els de celebrar, durant tot l’any era -amb l’udol de les sirenes a
les fàbriques tèxtils- el referent horari més fiable de la contrada.
Infal·lible i puntual malgrat les vel·leïtats del camió atrotinat, malgrat les
xacres mecàniques i l’asma empudegant, no havia fet figa gairebé mai.
Avui, diumenge d’hora, abans de la
missa de nou, m’havien anguilat de festa major cap a Sant Joan de les
Abadesses, una de les contrades de la vall amb la celebració més lluïda,
enfilat en el camió de la llet. Un
servei cortesia, amb molt de favor, que calia agrair i patir. El curt trajecte
de pocs quilòmetres, de la Ral creuant Sant Pau de Segúries a Sant Joan, es
feia etern. Calia aturar-se a cada mas, arribar a algunes cases de pagès enllà
de la carretera general, procedir a la xerrada cronometrada de la frescor que
feia o de la qualitat de la llet que avui portaven. No feia pas calor, cert.
Pel segon diumenge de setembre els homes amb possibles estrenaven l’abric, per
lluir-lo a ofici i perquè calia encara que no era el fred viu de més endavant.
El soroll i la trontolladissa
bressolaven el viatge al costat del motor, un gep calent d’alè a gasoli
rescalfat que es combinava amb l’aroma de la llet en un rar aiguabarreig de
progrés i tradició. Per entretenir-me m’imaginava el camió amb una esquella
penjant com una vaca lletera pasturant l’asfalt temeràriament mentre la poc
ergonòmica palanca del canvi de marxes patia sobtats atacs epilèptics. Una
lluita aferrissada entre el conductor i l’andròmina maniàtica i capriciosa que,
afortunadament, s’entenien en una mena de diàleg per a entesos en grinyols i
carrisquejos que anticipaven properes panes. Com m’admiraven la força, la
velocitat intermitent i la capacitat del camió
de la llet. Em sentia un privilegiat i una mica protagonista perquè no hi
havia pagès que no preguntés qui era aquell minyó que avui feia de camàlic.
Circumstàncies aquestes que perdonaven com d’entretingut era arribar a la
destinació. Un final de trajecte arrodonit amb aquella parada del tot inusual
–sense haver d’aplegar llets- davant de la casa on vivien els oncles, creuat el
pont, a la ratlla del Pla del Roser.
Content i xiroi per partida doble ja
que havia arribat i Sant Joan celebrava la diada de festa major sota d'un núvol
com de boira baixa perfumat de pollastre a la cassola. Braços de gitano,
xampany del país, raïm de terres exòtiques a tocar del mar i uns canelons
embolicats a mà, casolans i exquisits. Pocs eren els sincers que confessaven
quina era una de les intencions, ans al contrari –Ara ja no es fan tirades
llargues per anar a fer un bon àpat! –predicaven una mica allunyats de la
veritat. Aquelles fartaneres i devessalls que calia estalviar la resta dels
dies s’aplegaven a redós de taules laberíntiques que envaïen menjadors, passadissos
i la cuina –aquesta generalment seu d’algunes dones i de les criatures-; el
lloc on jo solia romandre encabit al costat d’una convidada amb trenes i una
mestressa generosa rostida com el pollastre i molsuda com el meló que també era
d’obligada presència a les taules de festa major; bàsicament per desembafar,
jutjaven els entesos mentre enterraven a l’escorça acuradament queixalada la
burilla dels caliquenyos. La nata em tenia el cor robat!
Els convidats érem un catàleg divers,
pintoresc. Massa baixes i forats a taula en la memòria d’uns personatges i dies
que no tornaran. Un brindis amb cava per vosaltres, pel record! Una enigmàtica Tia macarrons, jo l’anomenava així tot
classificant-la a l’àlbum de les presències i no errar-la. Encara ara no sé quin
parentiu i quins arguments consanguinis l’avalaven per gaudir del dret a ser-hi
convidada. Sovint me la figuro menjant macarrons a galta plena i sense
distreure’s en frivolitats i enraonies. Entre pagesos en actiu, menestrals
mutualistes i fabricantes a doble jornada –les coses de casa no comptaven-
teníem gairebé majoria absoluta, però el punt de distinció l’aportava la
representació minoritària del sector industrial barceloní, la parentela que
havia fugit del terrós per conquerir una oportunitat i que havia mig reeixit
–Té, nen! –m’allargaven un duro de veritat que era una fortuna per pujar a les
parades tot comprometent l’equilibri i la nata després de rodolar en una olla
que giravoltava manualment. Quin mareig! Sempre em penedia de no haver pujat al
cavall de fusta amb la clina de veritat.
L’oncle Joan, el de Sant Joan de les
Abadesses -tothom es deia Joan o Josep tret dels selectes urbanites, en Fidel o
en Manel-, escridassava la filla, la Lia. La Rosalia havia heretat com calia el
nom de la padrina i era balladora novella del ball de les caputxes o dels
pabordes. Quelcom important i amb molt de públic local –i convidat- amatent a
l’aritmètica del contrapàs exacte, a les emmidonades revolades fetes a ganxet o
al gest massa adust tirant a barroer dels protagonistes amanits amb alfàbrega.
La Lia rondava fora de context per la casa en un parèntesi que trencava les
misses, la sobretaula laberíntica i menava la pressa. Calia alliberar espais
per rebre el seguici amb la cobla i la resta dels balladors. Recordo
perfectament les vegades que la Lia em va dedicar l’última edició que ella
protagonitzaria la dansa –Aquesta sí!- Em vaig poder emocionar en força festes
majors mentre la meva cosina –més germana- em tornava a dedicar la sessió del
dilluns a la nit, la més sentida i adreçada als vilatans. Ruixat de colònia
-batejada com la llet amb aigua- i d’entusiasme quan va arribar l’última de
veritat jo ja era més escèptic. La banda sonora de la meva infantesa a Sant
Joan de les Abadesses encara és el passant del ball de pabordes.
L’altra música també rodolava en un
vertigen de fitxes i autos de xoc que vivien el moment més àlgid de la seva
història. Qui no somniava tenir un cotxe descapotable –el precedent dels
vehicles elèctrics actuals- en propietat. Amb quina fatxenderia i amb quin aire
conduïen els acabalats experts marxa enrere esquivant el caos circulatori sense
normes atapeït com l’operació sortida d’un pont festiu a la Meridiana -un altre
precedent premonitori!-. Amos per una estona d’un cotxe que no s’arrugava,
topant contra les noies, escarníem les persecucions de pel·lícula i ens
barallàvem per poder-nos enfilar en un cotxe d’aquells. Com brillaven sota els
llums de colors que ens feien l’ullet! La modernitat mai vista era cara, calia
compartir, practicàvem les aliances en alternança al volant. Res a veure amb el camió de la llet!
L’afer s’acabava concretant amb més
música a l’envelat –Balles? –No!- I el món s’enfonsava una mica amb l’amor
propi. En la roda de la seducció, una sínia a ritme de pasdoble i vals, calia
seguir el cercle imaginari de sola de sabata i suor a la recerca d’una
balladora que no aspergís carabasses. En la indecisió per no errar el tret i no
enfonsar-nos més en la penúria, alguns encara no s’han decidit i, a d’altres,
algun escotorit els ha pispat la balladora –Balles?- Enmig de la loquacitat
gestual amb el posat n’hi havia prou, era l’esport predilecte dels guapos que
els ballaven tots. Els simpàtics eren més de discurs. I els arítmics
acostumàvem a gaudir embadalits de l’orquestra, un festival de color amb una
clau de sol daurada brodada al butxacó superior de l’americana vermella com el
foc de l’infern. Quina enveja! Quin èxit el del vocalista després del Twist! Tot un retaule barroc en
moviment.
El dimarts eren sardanes i
costelles –o el romanent del pollastre a la cassola- al Covilar, la masia on
pertanyia la vaca cega que va immortalitzar el poeta Maragall –un dels insignes
estiuejants de la baronial vila-. Estiregassats entre la verdura que pasturà la
vaca bòrnia acomiadàvem la festa major. Recordo que hi vivien al Covilar del
meu record parents llunyans que saludava. L’àvia venerable m’omplia les
butxaques de nous, d’avellanes, que ja eren seques i mengívoles, i alguna
moneda per invertir a la fira. Proclamant que la “merda de la muntanya no fa
pudor” es produïa l’esclat final –una mena de pirotècnica epidèrmica- en el que
s’anomena la bogeria. La traca final
dels cossos amuntegant-se amb intencions no sempre innocents resseguint la
geografia medieval en processó pels topants foscos de la vila amb un compàs
ornitològic, de cadernera ve de la font.
I passi-ho bé, fins l’any que ve!
Tornava el dimecres amb l’auto de línia carregat amb andròmines diverses,
trofeus del tir olímpic o la collita de reiterades inversions a la tómbola de
Rubí. Un any vaig viatjar tot intimidant el passatge –menys al cobrador- amb un
barret i uns revòlvers de plàstic, els complements que s’esqueien a l’estrella
de sheriff. I en el record –com m’agradaria que m’ho poguessis repetir ara,
Isidre- la ironia amb què em vas rebre –Què, ja han tocat el dos, els músics?
A la matinada del divendres, amb la
festa anticipada, mentre una tempesta remulla les terrasses i eixuga els
calaixos dels establiments, m’arriben la remor de la música, l’alegria esbravada
dels adolescents tot destil·lant-se en nostàlgia i -per què no- en enveja.
És festa major!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada