Temps de bolets.

Temps de bolets en una sequera que no els propicia. Els entesos –hauria de dir experts- dictaminen que aquesta temporada no serà de les més reeixides. La sequera pertinaç provoca que la humitat necessària que requereixen encara no sigui prou generosa. Massa dies sense ploure o de fer-ho poc i malament provoquen que el bosc no es prodigui. Veurem com evoluciona la collita, però per ara és migrada i molt escadussera. 

Caçar bolets, aquests fongs es cacen com els senglars, els tudons o els conills, té la seva cosa. Com que no tenen potes per fugir d’escopetes com paneres, es camuflen. Mimetitzats en el sotabosc costen de veure, alguns desfilen abillats amb fulles de tardor en una gama de vermells rogencs i terrosos que encara els fan més esmunyedissos. És una mena de joc detectivesc on una bona lupa i la intuïció es complementen per detectar-los sota d’una fulla caiguda que els fa de barret amb formidables dissenys ecològics.

No sóc boletaire assidu -passavolant d’experiència rovellada- podria confirmar que habitualment són ells, els bolets, qui em troben a mi. Decebedor perquè si no n’hi ha molts, no coincidim. Acostumo a passar de llarg sense escometre’ls i ha esdevingut –en anys de collita generosa- d’haver-los trepitjat. Tota una ciència i un art, el del boletaire professional, que malauradament no em fa costat. Ho asseguro apel·lant a un trauma infantil que m’obligava a caçar bolets a desgrat sota l’espartana condició d’aprenent desmotivat. Massa d’hora, massa pujades, massa bardisses, massa por de la fauna salvatge –esquirols, guineus i teixons- que jo associava a les feres ferotges del cel·luloide amb paüra irracional per les serps, els lluerts i d’altres ferams que s’arrosseguen. Calia estar alerta posant-hi tots els sentits.

D’aquella època vaig aprendre que no cal fiar-se dels exemplars fatxendes, dels que s’exhibeixen altius. Bolets vistosos i amb barrets cridaners, carregats de complements i espores acostumen a decantar-se per la solitud arrogant. Fars superbs que avisen –Ep, sóc verinós! –Allunyem-nos-en.

Hi ha comunitats de bolets modestos sembrats per la natura amb generositat. Assemblees d’exemplars que viuen en urbanitzacions micològiques que només de veure’ls ja fa mandra aplegar-los. Abunden per participar en una mena de socialització gastronòmica que es concreta en una truita o en el caos alegre d’uns ous remenats amb un polsim de julivert i un gra d’all trinxat. Gloriosos i, sovint, poc preuats. També existeix la tribu dels sense suc ni bruc que són la plebs, els més vulgars de la panera que tenen la seva virtut quan se’ls disfressa la textura tirant a tap de suro en un festival de sabors d’un bon estofat.

Bolets! De la globalitat hem après a conrear-los, a provocar-los en presons alienes a les ventades assassines i a gaudir-los com xampinyons de companyia. Esclaus de cuina o mascotes de cassola. Hem après dels veïns, que es delien per espècies que nosaltres rebutjàvem, a preuar aquests préstecs de la tradició francesa o oriental convertint-los en gal·licismes exquisits per a menús amb pretensions. Bolets! 

La meva dèria infantil com a boletaire passava per caçar algun follet, aquests simpàtics éssers minúsculs que habiten a les cames de còrpora molsuda d’espècies singulars. Mai vaig aconseguir de captivar-ne cap. Fugissers s’escapolien abans que jo els enxampés. Màxim hi trobava l’espai deshabitat i polit, amb el llit fet i la cambra escombrada. Incansable i pertinaç tampoc em desanimava quan només hi trobava un cuc.