Al setembre li manquen la lluminària i
la pampallugadissa d’estar per casa nadalenques per convertir-se en el que li
pertocaria per mèrit, esdevenir la porta de l’any real. El melangiós setembre
tanca el cercle de la natura, però li escamotegem la parafernàlia del compte
enrere posant el rellotge a zero tot inaugurant l’any solar oficial. Setembre
neix menystingut i deprimit tocat per la desolació feixuga de tornar-hi, a la
feina, a l’escola, a la monotonia empal·lidida i sense la banda sonora d’una
cançó rumbosa d’estiu. És una mica l’obertura mandrosa –i fúnebre- per a una
simfonia del calendari. El romàntic Peppino de Capri, una de les veus més
populars de la cançó napolitana, va voler posar-hi remei; encara deu tenir la
patent d’una melodia de bategar lent i ballar aplomat –Melancolia al setembre- que triomfava com a tonada hiperglucèmica d’arrambar
a la dècada dels seixanta.
En la roda vital de la natura la tardor
és preludi de fred, de letargia. L’avantsala d’una hivernació reparadora abans
de l’esclat generós, lluminós i verd amb què ens sorprèn i ens redimeix la
primavera esponerosa. Quants jorns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens
deprimíssim, alcem els cors i encenem els llums. Aprenguem, com solen els
pagesos, a celebrar la collita i a mirar amb goig el rebost ple amb el cereal a
recer i el celler rialler. Bona festa major de tardor!
Podem confirmar tot proclamant que si
no estrenem any, inaugurem curs. Curs escolar, curs polític –aquest inèdit-,
any fiscal –aquest dolorós-, any agrícola amb l’inici de les labors de la
preparació fins a la collita, any judicial...
i l’any litúrgic, una barreja amb el bellugadís calendari lunar que
determina el cicle pasqual. Us confesso que d’entre tots jo prefereixo l’any
sabàtic, aquell període en el qual alliberaven un professor de l’ensenyament.
Ho reivindico!
Setembre és el mes de les segones
oportunitats, del penediment i la redempció quan colrats per sol, excessivament
daurats per com d’inversament ens hi havíem dedicat, ens passaven per la planxa
–a l’ast i sense criteri- dels exàmens que ens retallaven la llibertat i el
gaudi estivals sense recança –Nen, estudia!- Melancolia també d’aquells
setembres adolescents.
Mentre, un curs més. Un setembre més.
Un any més. Un repte més amb el tret de sortida al nou curs escolar que ens condiciona
la vida, tota. Arribats a aquestes dates cal un homenatge carregat de
reconeixement professional als mestres en general i un d’entranyable als avis
en particular. Celebrem, doncs, el sant tornem-hi amb resignació, amb energia i
amb empenta.
Bon curs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada