Tauromàquies

La Barcelona extemporània torna a bategar al compàs d’un pasdoble torero. Al laberint un Minotaure lorquià s’emmiralla al Rec Comtal tot envestint la llunya minvant arrebossada de plata i paüra daurada. Els clarins esgarrapen un tel d’aigua i els gats miolen. La Barcelona torera ha mort i està de dol malgrat que els jutges del Tribunal Constitucional gaudeixin d’entrada preferent d’ombra a la barrera amb un agraït –¡Va por vosotros ustedes! Una sessió a porta gayola per a nostàlgics amb dedicatòria! 

Em van convidar i vaig assistir –ho confesso barrejant pudor i culpabilitat- al funeral que es va celebrar un diumenge de setembre de 2011. S’havia aplicat l’eutanàsia a un malalt terminal i el ressò, altiplà enllà, era eixordador. Al sepeli hi havia el més granat del gremi. Oficiava el cardenal de la tauromàquia, en José Tomás, amb els acòlits en Juan Mora i en Serafín Marín. Un cartell dissenyat pel pintor Miquel Barceló amb braus de la ramaderia de El Pilar. La plaça barcelonina recuperava -just el dia que tancava la porta grossa- les nombroses i glorioses tardes de quan en Manolete se les feia amb llegendàries bèsties banyudes. Destaquen els anys d’immediata postguerra en els quals hi havia bufetades per presenciar els duels contra el mexicà Carlos Arruza i els Miura. Mort en Manolete, es va refer el caliu amb un cartell reiterat i taquiller, en Balañà va propiciar les escomeses mà a mà entre en Chamaco i en Joaquín Bernardó, el torero de Santa Coloma de Gramenet a qui en Pasqual Maragall va imposar la medalla al mèrit artístic l’any 1988. 

A l’última fira de la Mercè, el 2011, el món mediàtic i la faràndula tauròfila amb l’afecció entesa –majoritàriament importada i selecta- va omplir la Monumental, a vessar. Una mena de dol festiu i torero embolicant la tarda amb nostàlgia i resignació bel·ligerants. Es tractava de vindicar una tradició taurina que ja era als llimbs des que les tardes de toros catalanes havien esdevingut aplecs de turistes amb braus de saldo i toreros de pandereta. Públic curiós que desertava després d’un parell de fotografies morboses esquitxades amb sang. Quina salvatjada més cruel!  Es repetia el fotogènic gest d’horror de l’Ava Gadner mentre en Mario Cabré –l’oncle d’en Mario Gas- hi exposava l’asimètrica i empaquetada homenia. Res a veure amb la commoció peluda propiciada pels Beatles o pels Rolling quan, a les acaballes del franquisme, l’arena encara exhalava certa sentor esbravada a sang fresca. 

A aquella última cerimònia ritual, una mica missa torera, se sentien més les campanades a mort que no pas els pasdobles letals. Apagats els vestits de llums es van encendre els grills, els fanals i la nit. Un tarda històrica de comiat on els fidels van abastir els reliquiaris amb l’arena de la plaça. Quintars de sorra embotellada en ampolles d’aigua buides convertits en miraculosa roca detrítica que presideix els altars de la devota melangia  per guarir -diuen- les hemorràgies sense etiologia clara. 

Fer entendre la litúrgia del brau a una criatura del segle XXI atacada per la pandèmia estacional dels “per què” és tan impossible com raonar els dogmes sagrats. Per què? És un repte pedagògic que no se sosté així que en l’eucaristia taurina s’hi vessa la sang d’un animal innocent. Objectivament és un espectacle dur de veure, una tortura  impossible d’assimilar -i més encara de justificar- tot i que l’emparin la tradició, diverses disciplines artístiques i, últimament, el Tribunal Constitucional apel·lant al suposat interès cultural d’Espanya tota. Definitivament el toros són –o hauran de ser- una pàgina de la història que al seu moment va il·lustrar en Goya o en Picasso. Matèria poètica lorquiana amb una pretensió impossible, criar braus d’ulls blaus i banyam de nacre. Les elegies, a Barcelona –i a Catalunya-, ja han rimat funeral amb monumental. 

A la setmana del donaire, tronío i salero amb què ha salpebrat el Constitucional l’afer cal afegir-hi -al paseíllo- l’aparició fantasmal d’un picador vestit de gris plom al pla del Born. Un dalinià genet decapitat que ha estat xiulat i vexat fins que el brau de la ira popular l’ha descavalcat. Una trencadissa mal resolta en la memòria excessivament propera i amb massa comptes pendents. 

L’última hora del vigent Ruedo Ibérico valleinclanesc té una cita important avui. Els telenotícies a l’horabaixa obriran amb les notes del pasdoble Amparito Roca -una composició del barceloní Jaume Teixidor del 1925- quan el Moreno de Compostela se les hagi hagut amb la Niña de las Peinetas i un debutant, en Riverita del Llobregat, a les cinc en punt. Un cartell de luxe per a una diada gloriosa.