Raskayú, cuando mueras ¿qué harás tú?

 (Bonet de San Pedro)

He sortit de la ciutat trampejant embussos terrenals per arribar d'hora i tenir-ho tot enllestit havent recollit les flors amb destinació al cementiri per la diada de la festa major dels difunts, Tots Sants. Perquè als pobles molts hi tenim la nissaga en una urbanització funcional i comprimida. Cal netejar-ne les làpides dels nínxols, treure’n les teranyines, la pols i els rams marcits de tardor. Per fortuna hi ha a disposició una escala amb plataforma que esbargeix el vertigen al més enllà. Amb cura practicarem la profilaxi tot espolsant l'oblit per refer la lluentor i la memòria. De vegades costa fixar el que es va compartir amb aquells a qui portes les flors. Una sensació que ens envaeix quan volem tornar a reconstruir la infantesa dibuixada amb llunyanes pinzellades lleus i massa boiroses.

Just en una pedra treballada del mur a la porta del cementiri a Sant Pau de Segúries hi ha una calavera matussera tirant a abstracta amb la inscripció següent: "jo era com tu i tu seràs com jo". Irònic i enginyós. Irreverent declinació del verb ésser si es vol. Una profecia ben certa que alerta als nouvinguts de l’eternitat implacable. Un avís sense moral ni penitència que el mestre d'obres sorneguer es va permetre. Segur que aquell profeta ha tastat de la seva medicina. Bon cel i descansa en pau, artista!

Més que resar es tracta de reviure el moment amb afecte –Us trobem a faltar –els he mormolat a tots. I he recordat allò que deia l’avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes més a dins que a fora –ell acostumava a fer-hi un tomb, a visitar els que ja no hi són, els absents a les taules del cafè a l’hora de la partida i de la tertúlia. Ara deu jugar a cartes contra els arcàngels i els arcans de la mort sense cap as a la màniga.

Per Tots Sants, als fossars, coincideixes amb gent que fa eternitats que no veus. Òbviament ja no els difunts, sinó aquells que els honren. Els pares d’un jove que va morir en un accident de cotxe aturats al peatge que els déus de la pressa reclamen. Que Sant Cristòfol ens guareixi! Les (ex) vídues massa joves -ara amb un nou company resignat i previngut-. M’he preguntat si les males relacions, ja que reposen tan properes, també continuen als cementiris. Potser, al més enllà, s'han reconciliat aquells germans de sang que tant es van odiar i ignorar en vida. La consideració civil dels vilatans desfila davant de les tombes sembrant la incertesa amb rams de flors, algunes de plàstic etern, com l'anhel d'una vida certa al més enllà que confereixi sentit a l'ara i l'ací. Preguem!

I a mesura que ens hi atansem –si és que hi arribem quan pertoqui i no abans- crec que amb la jubilació ens beatifiquen i amb l'enterrament ens santifiquen. Amen! Encara que als sepelis també hi assisteixen els enemics més mesquins, els que volen comprovar del cert que no ressuscitarem. I si no existís res? Com que tanta incertesa esborronadora m’aclapara, sovint i sense cap voluntat manifesta de practicar un sarcasme negre, em decanto per la reencarnació –una opció metafísica de les més reeixides-. Reencarnat en el gos d’un pubill de casa bona al poble. Ben tractat, pentinat de perruqueria canina, a dieta permanent, amb cita prèvia al veterinari... Un quisso que sigui l'enveja de tots els deprimits de la comarca.

Malgrat tot, com que per ara no hi ha resposta certa, em vull aferrar al més plausible. El cel ha de ser, per força, els pensaments, les flors, els rituals, cada vegada que recites a la manera budista allò de "al cel sia" o que "déu et tingui en la seva glòria". El cel és la capacitat de fer present una absència. Ja que al no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb l'alè de la memòria. I allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i vam estimar, han de sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament, i només d'aquesta manera, podem pagar la penitència dels silencis, allò que no els vam dir quan podíem.

Us estimo!