Per un sistema penitenciari privat.

“La justícia és igual per a tots”. Quina gran sentència per a l’equanimitat! Deu tenir matisos i diferents graus de percepció si és que ens ha arreplegat i hem caigut a les seves mans –que Déu no ho permeti!-. La justícia dibuixada amb una bena als ulls és una icona universalment reconeguda però crec que poc escaient, proposo d’esbatanar-li el camp visual perquè mantingui els ulls ben oberts, si cal amb ulleres gruixudes de la vora o amb una bona lupa per als curts de vista judicials. Concedim-li, però, la presumpció d’innocència –o de veritat- i proclamem que la justícia és igual per a tothom, un desig o una aspiració, deia, carregada de matisos i de percepcions. 

Amb “Hisenda som tots”, succeeix quelcom similar. La grandiloqüència de l’eslògan sovint s’ha d’acotar. Pel que fa a la guardiola pública, la hisenda estatal, tampoc sembla cosa de tots –tots!- quan el porquet de terrissa comunal es comporta com un llepafils segons en quines fortunes pastura. Si fem cas a la jutgessa Alaya “a Espanya la justícia no és igual per a tothom”. Jo no entraré a jutjar ni a criticar les sentències perquè estic segur que tenim la millor, la més independent i la més justa de les justícies que es fan i desfan sota la cúpula de les judicatures. Així ho vull creure. 

Feta la introducció, vigent després de la sentència de l’Audiència de Palma respecte del cas on s’han vist implicats el gendre del rei i una infanta descavalcada de la família reial reflexionaré sobre el fons de la qüestió que penso ha de ser un altre. Em centraré en com hem de gestionar els magatzems de delinqüents, altrament anomenats centres penitenciaris o garjoles. Ja que la justícia funciona i és igual per a tots, hem de preveure un allau considerable i imminentment de sentències que es resoldran en penes de presó. Els casos Gürtel i el Nóos anticipen la tendència de la nova temporada de primavera. Si a l’increment de les ràtios a la cangrí hi afegim la naturalesa dels protagonistes tenim un problema. Si hem d’escolaritzar per la via penal els reclusos per tornar-los a la societat transformats en homes de profit i rehabilitats, hem de tenir un sistema penitenciari a l’alçada, assumible, modèlic i, sobretot, sense retallades!  

Per aquestes raons m’anticipo i proclamo que no m’agradaran els presumptes titulars de la premsa denunciant els barracons penitenciaris bastits a corre cuita que hauran d’acollir aquests hostes. Siguem previsors i planifiquem amb cura i eficiència. L’allau de convidats previsible, per altra banda, no és qualsevol cosa. Es tracta de personatges coneguts –res a veure amb el roba-gallines del Lute- que tenen prestigi polític, social o econòmic. Fotogèniques cares de telenotícies, devots de la corrupció endèmica a gran escala, que han gaudit d’una posició en la vida. Això fa que aquests intermitents habitants de les presons –sovint a temps parcial i breu- siguin especials i hagin de patir un tracte més selecte, d’acord amb el seu estatus. 

És per això que podríem plantejar-nos la possibilitat d’habilitar garjoles exclusives per a persones importants. Per tenir el gremi de l’hampa classificat i endreçat perquè no es barregi el lumpen d’espardenya i xandall amb la tribu delinqüent de guant blanc i de coll fort. Siguem metòdics i polits. Centres específics on l’accés vingui condicionat per determinats requisits, com una nota de tall que seleccioni per la magnitud de la fortuna pispada i atorgui mèrits per residir en un complex o en un altre. Una mesura d’higiene social penitenciaria que destriarà atenent a unes exigències ben definides i regulades.

Centres que també podrien pertànyer a una titularitat privada i de pagament, com una mena d’internat refinat, que comportarien unes quotes per a serveis extrapenitenciaris amb aportacions voluntàries a fundacions que, tanmateix, desgravarien en la declaració de la renda. Es conjuminaria la redempció de la pena amb una aportació a la hisenda pública que al seu moment es va desvalisar. Un desgreuge sense humiliar les persones internes, al contrari, que es podrien sentir orgulloses i honorables a causa de la generositat desinteressada. Ja sé que se’m podrà acusar de classista i d’anar contra l’equitat, però ens estalviaríem molts diners sinó és que els responsables de presons no s’empesquen els establiments concertats, en els quals la rehabilitació també aniria a càrrec de l’estat. S’haurà d’estudiar, parlar-ho amb els agents socials i amb la xarxa empresarial implicada. 

Ja faig la presó Model de Barcelona, després d’una rentada de cara i uns afegits modernistes, convertida en un referent turístic més i en un campus per a penitents perfumats i amb molta brillantina. Modèlics!