La ciutat portuària.

A l’any natural hi floreix una nova fita amb el Mobile World Congress, enguany ja passem per l’edició MWC 2017. Entre el Nadal, la Quaresma i el Cicle Pasqual, a Barcelona, hi tenim una setmana firal que converteix la ciutat en l’epicentre de la tecnologia mòbil per esbargir la lletjor –afortunadament curta- del febrer i la pandèmia de calaixos eixuts. 

Es prediu una milionada d’ingressos en hostatges, àpats, transports i allò que gira a redós de les nits barcelonines portuàries i més canalles. La marineria americana dels seixanta ha evolucionat com els telèfons, ja no llueix aquell casquet de mariner sinó un escapulari que n’acredita la condició de congressista. El posat, el caminar de llop de mar en terra, els dòlars i el poder que traspuen són similars però extraordinàriament depassats. De la nostàlgica estampa dels grumets de la US Navy a aquests més de cent mil profetes de la virtualitat –alguns amb un aire friky- hi ha molta distància. Vivim a una eternitat des d’aquella besàvia dels plàstics, la negra baquelita dels terminals com coleòpters ancorats a la dàrsena de principis del segle passat, a les portables pantalles sensuals que es deixen palpar. 

Refent-me encara del carnestoltes em pampalluguegen les ninetes dels ulls després de coincidir per atzar amb una comparsa brasilera autèntica en una raconada urbana on evolucionaven a un ritme frenètic els malucs en un esclat epidèrmic ben posat i abundant. Enmig del bé de Déu dels cossos bruns fora de temporada destacava un xicot brasiler alt com un Sant Pau i molt ben plantat que, disfressat d’au del paradís mascle amb immenses ales blaves, pretenia aixecar el vol per damunt d’aquell onatge carnal femella a ritme de samba. 

Rambla endins els rodamóns professionals europeus en plena campanya d’hivern provoquen el públic que surt dels teatres, del Liceu o passeja el capvespre d’hivern. No són ni cosins llunyans dels refugiats. Estiregassats, bruts i arrapats a un salvavides sospitosament alcohòlic se les tenen amb la sexta flota per les aigües territorials de ningú, sota les porxades a les illes urbanes reciten a crits fatxendes una oda al desesper i a la misèria humana sense connexió a la xarxa.

Carrerons enllà la trobada és amb els meninos da rua del raval. Adolescents encara en la infantesa aspiren amb neguit cola industrial d’unes bosses de plàstic que amaguen a la mà. Un s’atansa com una gasela del desert, mira desafiant i valora el grau de probabilitats de capturar la presa, un mòbil d’última generació amb el qual algú ha pispat l’esperit belluguet de les ballarines. Les ninetes també li pampalluguegen, però és incapaç de fixar la mirada, perduda i llunyana. Nens de carrer sense ningú més que no sigui la pròpia tribu urbana. Encara oloro la fortor enganxosa dels fils de la cola regalimant mentre se li escolava entre els dits. 

La nit ve carregada d’olors. Perfums. Menjars. Fum. Plomes cridaneres i Guàrdia Urbana. Barcelona és un esclat sensual en tots els sentits. Les sirenes com premonitòries campanades a mort. Volen baix les gavines rapinyaires. L’udol engabiat dels lleons al zoològic. El grinyol de la temeritat a l’asfalt. L’estol de cuques de llum, fars de vorera a pedals. O l’exèrcit de vertebrats mecànics amb rodes que llisquen esquivant descol·locats avis amb poca paciència i massa patxoca. És la ciutat! 

Diuen que el volum del marisc prohibitiu –pel colesterol- que es cruspiran els pescadors d’oportunitats virtuals amb escapulari no cabria al Camp Nou. Fa goig passejar la vida i la nocturnitat que ja no és a l’abast. Les dades, el 5G, la internet de les coses, els cotxes i la intel·ligència artificial són els protagonistes del congrés mundial. Mentre, jo em decanto per la intel·ligència de tota la vida i em conformo tot esperant la pluja dolça de caramels que han anunciat els homes del santoral per Sant Medir al barri de Gràcia. 

La primavera revé molt viva.