The end.

Glamur, escots vertiginosos, corbates de llaç impossibles per nuar al coll l’emoció sovint sobreactuada. Sabates com bastides i escalinates per a vedets amb molt de discurs i poca ploma. En aquest món dels agraïments no ets ningú si no és que hagis estat nomenat per a qualsevol de les gales que preludien la mare de totes elles, els Oscars. The Academy Awards ceremony acostuma a tenir rèpliques prèvies de diversa intensitat que a les nostres contrades també es mesuren en l’escala de Richter, un indicador que quantifica el grau de sacsejada contra l’establishment, determina fins on arriba l’impacte de la reivindicació i palesa com d’efímera és la tramoia humana real de carn i d’ossos. Els immortals del cel·luloide també s’arruguen, després es desarruguen i, finalment, ens abandonen. És el moment trist dels títols de crèdit on van desfilant per rigorós ordre alfabètic de nostàlgia els actors i la gent de la indústria cinematogràfica que ja han rodat l’última pel·lícula. Un drama que es resol en un pla que es va fonent cap a l’eternitat indefinida de la caverna fosca com un cinema de barri anys seixanta on la realitat és una ombra en tecnicolor i la catifa vermella només una estora esquitxada de crispetes. 

-I el premi d’honor és per a...- Tremoleu si us nominen. Quin mot més lleig! Emparentat amb nomenat, esmentat, cridat, escridassat i una mica cosí llunyà d’insultat. Es tracta d’un anglicisme més que navega a la deriva mediàtica a la rodalia dels diccionaris i encara per nominar; un mot refugiat procedent de les costes californianes d’abans del mur amb Mèxic que fa fortuna als concursos i als reality shows. Compte, no us deixeu nominar! Esquiveu els premis d’honor a tota una vida perquè van a mal borràs. Generalment, si exceptuem alguna singularitat, preludien l’última fita. Esgotats i exhaurits s’hi esdevé ferralla redimida –això sí, reconeguda!- en un acte emocionant on s’hi retira la faràndula formalment. Als artistes pescallunes de l’art, només afiliats al precari sindicat de la vida i de la creació, els hi jubilen. I el triat és? Quanta emoció!

 –Seré breu! 

Vistos els premis a Barcelona i a Madrid ahir, la coincidència –la sentència- és aclaparadora. No es tracta d’una premonició, és la constatació que un monstre ens vindrà a veure. Descartat en Trump i exclòs en Rajoy per lector domèstic, quan de nen ja es va decantar per la novel·la de paper a la versió cinematogràfica en blanc i negre del Zorro galaico, quin repartiment tenim. En Mas? S’haurà de veure. És un ferm nominat a la gala del lliurament dels premis judicials d’enguany. La convocatòria és inusual en aquesta mena de gales perquè serà demà dilluns a primera hora al Passeig d’en Lluís Companys. Compareix com a candidat inqüestionable a millor actor secundari per Un pas al costat i a millor guió adaptat per La propera pell. Ha transcendit, les previsions dels Homes de les mil cares no ho descarten, que també li poden atorgar el premi d’honor a tota una trajectòria.

“Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” va declamar el gran Josep Maria Pou a Barcelona. L’Ana Belén, a Madrid, va demanar "Salut i feina per a aquesta professió que no es mereix tant de menyspreu dels seus governants". 

Acabo com acostumen els infants davant del repte a la redacció escolar del cap de setmana: 

The end.