El pollastre del Prat.

Les llargues cues al Prat marquen les vacances d’aquest estiu. Una vaga, legítima però sospitosa i amb més d’una lectura, posa a prova la paciència dels passatgers que han de creuar els controls de seguretat. El Prat i de retruc Barcelona són notícia destacada pels monumentals embussos que es tornen a reiterar. Fa només unes setmanes el problema era al control de passaports. No cal ser un expert en logística aeronàutica per adornar-se que enlairar-se o aterrar en terres catalanes té un plus, una aventura gallinàcia -de pollastre de pota blava del Prat- que converteix les fòbies als avions en anècdota. L’emoció ja no la gestionen els pilots o les turbulències sinó els controladors de les bosses de mà, els agrimensors dels ungüents facials, els professionals temeraris que et registren amb asèpsia i que en un abscés de zel, quan l’arc detector xiscla, et recomanen que tornis a calçar-te.

Un tuf a mitjó suat fa malfiar que només hi hagi problemes a l’aeroport del Prat, Barcelona. Qui és el responsable de la situació? Qui n’ha d’assumir les conseqüències i preveure que en plena canícula sindical la circumstància no arribi a les cotes de caos que s’hi viuen? Produeix certa sospita que alguns mitjans en situïn l’epicentre només en un afer laboral –que ho és-, però alhora fa rumiar el tractament extraordinàriament fora de lloc amb què la mateixa premsa magnifica els recents incidents contra el turisme a Barcelona. Comparar l’incident d’un bus turístic amb la kale borroca i publicar que van incendiar el vehicle és pixar molt, però molt, fora de test. 

Encara espero els titulars en lletra ben gruixuda denunciant els greuges que comportaran per al turisme i en la imatge de Barcelona frontera enllà les cues virals a causa d’una epidèmia d’incompetència i manca de previsió. Insisteixo, qui n’és el responsable? A qui s’ha de reclamar quan es perd un vol -i la paciència-? Per què la mateixa empresa que treballa en d’altres aeroports -molts- només té problemes sindicals al de Barcelona? 

No voldria caure en acusacions infundades ni pensar que la cosa té relació amb la creixent desafecció per allò del referèndum o que el govern espanyol té la voluntat de desemparar les infraestructures que gestiona –encara- a Catalunya. Quina estratègia de seducció practicaria l’estat que castiga a consciència i amb intenció les províncies catalanes mentre la gramola va repetint la cançó de l’estiu, Us estimem, catalans! Ja entenc que penalitzar només els soferts separatistes –un espectre més ampli que inclou els ceballuts independentistes- és un exercici de bisecció extremadament dificultós. Separar el gra de la palla en un aeroport internacional –amb escala a Madrid- és gairebé impossible. 

 Vagi per endavant i que els déus de l’aeronàutica i dels globus estàtics no ho permetin! Imaginem, però, que un escamot emprenyat de passatgers angoixats i menystinguts perden l’avió,  els nervis i els estreps. Suposem que farts i cansats, tocats pel sol d’agost, s’amotinen negant-se a treure’s les sandàlies amb mitjons, assalten els merlets dels arcs detectors de metalls, segresten els controladors i conquereixen la terra de ningú, el duty free, amb flascons d’aftersun no homologats o productes no permesos menys inofensius. Per ara la paciència venç i les hordes es contenen. 

Compte! No m’agradaria veure certs titulars de l’endemà: “La revolta catalana ha començat!” encara que a la fotografia que documenta la notícia no hi hagi cap tupè o cap rasta amb barretina ni tampoc una trista estelada.

 Bon viatge!