Bol·lards legals com barricades.

S’ha presentat la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República. Sembla que s’esgoten les metàfores dels discursos grandiloqüents i es disparen les futures lleis si el referèndum es guanya per majoria. "Catalunya es constituirà en una república de dret, democràtica i social”. La Llei articula -98 articles i 3 disposicions addicionals- els manaments que han de regular els fonaments a la nova Catalunya republicana -sense monarca- i independent de l’Estat espanyol. 

Això passa el dia hàbil després de les manifestacions de Barcelona i de Ripoll. Just el dia que l’ajuntament de Barcelona ha decidit desmuntar els altars laics de les Rambles en un gest que anuncia el final del dol només formal pels atemptats perquè en resta la cicatriu.  L’andanada del canó de Palamós, aquell que fa temps que va emmudir mirant el mar amb el ventre rovellat, esdevé l’havanera d’aquest agost “Escolteu la seva veu, / oh canons de tot el món / i la gent de tot arreu, / no més guerres ni més morts, / no més bombes ni més focs, / ... sóc el canó de Palamós”. Barcelona ha cridat No tinc por per conjurar el terror. Malgrat tot, hem tornat a ramblejar. 

L’oposició ha reaccionat a la Llei de Transitorietat dient que es tracta d’una presa de pèl, d’un engany i que caldria aplicar el 155 de la Constitució. Alguns vaticinadors pronostiquen que això acabarà en eleccions autonòmiques. En Mariano Rajoy i en Pedro Sánchez dialoguen sobre la transitorietat per tal de donar una resposta conjunta al desafiament català mentre el govern avisa des de Madrid que aquesta llei “mai” entrarà en vigor.

Després de l’atemptat som on érem amb matisos. La determinació del govern català continua grimpant esglaó a esglaó i es precipita cap al primer d’octubre, l’1-O, davant d’una resposta estratègica inexistent que aplaqui -sedueixi- els catalans decidits a anar-se'n d’Espanya. No hi ha coloms missatgers amb cartes d’amor entre els protagonistes que preludiïn la reconciliació. Ben al contrari. Retrets, pancartes i l’estrepitosa xiulada -aquesta vegada sense una pilota de futbol rodolant- eixorden i supleixen aquest diàleg absent per a sords amb una pretesa hissada de banderes legítima o/i inoportuna. Aquells que tant critiquen el nostrat tèxtil estelat també n’oferien d’un dubtós gènere de plàstic made in Xina amb què s’establí una brega per tal de comprovar qui la té més grossa i més enlairada. En el rerefons al dol vam assistir alhora a un concurs casteller de símbols que alguns espectadors no van poder gaudir en la seva plenitud perquè els mitjans d’altiplà el van escapçar escandalosament. 

La postveritat, l’eufemisme tècnic preferit pels manipuladors, s’ha imposat i ha guanyat. Durant els dies dels atemptats les mentides -aquest és el mot aplicat amb propietat- i la informació interessada han onejat encara més amunt que totes les banderes. Escoltar els arguments d’alguns tertulians aspergint confusió i falsedat és molt decebedor. Assistir a la catalanofòbia de les xarxes sense arguments, visceral, quan les Rambles eren encara un escampall de cossos atropellats i abatuts és propi de mesquins. 

Som ací en un punt sense retorn amb els ponts polítics trencats i les avingudes sembrades amb bol·lards legals com barricades. Som ací escoltant la intel·lectualitat hispana que brilla per l’eco dels silencis. Som ací! Passi el que passi, els catalans decebuts som molts. La tossuda incomprensió atàvica de el problema catalán, el recel i un vés a saber què catalogable es van condensant potser perquè estem cansats de passar pels peatges o de les reprimendes del revisor de rodalies -calibre jugador de bàsquet- que esborrona de sentir. O dels cops de roc fatxendes d’algun diputat català que dispara piulades com el canó de Santa Coloma de Gramenet.

Som ací!