Les llargues
cues al Prat marquen les vacances d’aquest estiu. Una vaga, legítima però
sospitosa i amb més d’una lectura, posa a prova la paciència dels passatgers
que han de creuar els controls de seguretat. El Prat i de retruc Barcelona són
notícia destacada pels monumentals embussos que es tornen a reiterar. Fa només
unes setmanes el problema era al control de passaports. No cal ser un expert en
logística aeronàutica per adornar-se que enlairar-se o aterrar en terres
catalanes té un plus, una aventura gallinàcia -de pollastre de pota blava del Prat- que
converteix les fòbies als avions en anècdota. L’emoció ja no la gestionen els
pilots o les turbulències sinó els controladors de les bosses de mà, els
agrimensors dels ungüents facials, els professionals temeraris que et registren
amb asèpsia i que en un abscés de zel, quan l’arc detector xiscla, et recomanen
que tornis a calçar-te.
Un tuf a mitjó
suat fa malfiar que només hi hagi problemes a l’aeroport del Prat, Barcelona. Qui
és el responsable de la situació? Qui n’ha d’assumir les conseqüències i
preveure que en plena canícula sindical la circumstància no arribi a les cotes de
caos que s’hi viuen? Produeix certa sospita que alguns mitjans en situïn l’epicentre
només en un afer laboral –que ho és-, però alhora fa rumiar el tractament extraordinàriament
fora de lloc amb què la mateixa premsa magnifica els recents incidents contra
el turisme a Barcelona. Comparar l’incident d’un bus turístic amb la kale borroca i publicar que van
incendiar el vehicle és pixar molt, però molt, fora de test.
Encara espero
els titulars en lletra ben gruixuda denunciant els greuges que comportaran per
al turisme i en la imatge de Barcelona frontera enllà les cues virals a causa d’una
epidèmia d’incompetència i manca de previsió. Insisteixo, qui n’és el
responsable? A qui s’ha de reclamar quan es perd un vol -i la paciència-? Per què
la mateixa empresa que treballa en d’altres aeroports -molts- només té
problemes sindicals al de Barcelona?
No voldria
caure en acusacions infundades ni pensar que la cosa té relació amb la creixent
desafecció per allò del referèndum o que el govern espanyol té la voluntat de desemparar
les infraestructures que gestiona –encara- a Catalunya. Quina estratègia de
seducció practicaria l’estat que castiga a consciència i amb intenció les províncies catalanes mentre la gramola
va repetint la cançó de l’estiu, Us
estimem, catalans! Ja entenc que penalitzar només els soferts separatistes –un
espectre més ampli que inclou els ceballuts independentistes- és un exercici de
bisecció extremadament dificultós. Separar el gra de la palla en un aeroport
internacional –amb escala a Madrid- és gairebé impossible.
Vagi per endavant i que els déus de l’aeronàutica
i dels globus estàtics no ho permetin! Imaginem, però, que un escamot emprenyat
de passatgers angoixats i menystinguts perden l’avió, els nervis i els estreps. Suposem que farts i
cansats, tocats pel sol d’agost, s’amotinen negant-se a treure’s les sandàlies
amb mitjons, assalten els merlets dels arcs detectors de metalls, segresten els
controladors i conquereixen la terra de ningú, el duty
free, amb flascons d’aftersun no
homologats o productes no permesos menys inofensius. Per ara la paciència venç
i les hordes es contenen.
Compte! No m’agradaria
veure certs titulars de l’endemà: “La revolta catalana ha començat!” encara que
a la fotografia que documenta la notícia no hi hagi cap tupè o cap rasta amb barretina
ni tampoc una trista estelada.
Bon viatge!
