La marmota ha mort. S’ha obert la veda de les urnes.

Hem matat la marmota i s’ha obert la veda de les urnes. Aquest podria ser el titular que resumeix el que ha succeït aquests dos dies d’intensa vida parlamentària al parc de la Ciutadella amb una desgràcia sobreafegida, la furgoneta del procés s’ha precipitat pel penya-segat convertida en un munt de ferralla; els pèrits ja han dictaminat que es tracta d’un sinistre total. Ara comença el mambo! -fa la cançó de tardor de la CUP-. 

El meu amic savi, en Quim, m’il·lustra fent-me saber que en Kafka va titular la genial obra -“El Procés”- amb el mot Das Urteil, triant un sinònim entre molts disponibles. El prefix Ur- vol dir ancestral, antic, primigeni. Teil ve del verb teilen, que significa tallar, separar, amputar, dividir. Però també Teilnehmen equival a prendre part, decidir amb totes les conseqüències. Ambdues accepcions germàniques escaurien al procés català. A l’enginyós espot amb la furgo de la CUP s’hi llegeix: “El procés és el càstig” Franz Kafka.

Tornant al símil cinegètic -d’escopeta- ja fa temps, moltes temporades, que en alguns mitjans d’altiplà es va obrir la veda contra dels catalans i de les seves demandes -dèries-. Dia rere dia un congrés de tertulians preclars i de polítics en actiu s’han dedicat a menystenir, quan no a insultar i a amenaçar directament, allò que viu a l’ombra d’una barretina. Barroerament i sense cap subtilitat s’hi ha demanat de tot sense embuts i, menys encara, sense delicadesa. Curiosament la cosa esdevé molt més significativa quan la titularitat d’algun dels més ferotges i aferrissats pertany a la fraternal església.

M’estalvio el reguitzell de greuges percebuts o patits -així es considera per molts des d’aquesta riba peninsular- que s’han justificat i avivat des d’aquests mitjans i des de l’acció de certs polítics al govern. ¿Quant fa que una part important dels ciutadans de Catalunya ens manifestem civilitzadament arrenglerats en disciplinades taules de multitudinària gimnàstica artística pels carrers? Hi ha criatures que hi han deixat les dents de llet i d’altres que hi han posat durícies a les mans de tant aixecar consignes o -en creixement exponencial- estelades. Ens han convocat tantes vegades i hem viscut tants dies històrics que el calendari del procés ha esdevingut una gran enciclopèdia de les mes generoses en volums. 

Aquesta tardor s’ha aixecat finalment la veda del senglar, del cabirol i de la marmota, una espècie invasora de mal guisar perquè és indigesta i, fonamentalment, es repeteix més que el cogombre. Si els porcs senglars, els simpàtics cabirols i d’altres cabres fotogèniques han malmès pastures i camps, les marmotes són rosegadors que han rautat la paciència de molts ciutadans, no només dels pagesos. Aquests animals resistents de pelatge espès i preuat tenen, a més, un punt envejable d’habilitat molt oportuna, hivernen. S’encauen i bona nit i tapa’t! Les marmotes avesades al microclima polític català acostumaven a treure el nas dels cataus reiteradament i fonamentalment pels voltants de la Diada, l’11-S. Any rere any, edició rere edició... L’última batuda seriosa va estar durant el memorable 9-N de 2014, però aquest contumaç rosegador es va escapolir una vegada més. 

Ara sí, aquesta setmana, aprofitant que l’animaló tornava a sortir al sol de tardor una mica esmorteït, se l'ha abatut en dues sessions llargues, feixugues i gens exemplars tot resseguint-ne la petja amb molta dificultat. Jo diria que el moment actual sembla el definitiu. Res serà el que era perquè l’hàbitat com a mínim ha perdut l’equilibri ecològic confortable on era instal·lada, la marmota. L’han aniquilat per l’excés de confiança? Passi el que passi caldria tornar a introduir l’espècie i a canviar de furgoneta, quelcom poc provable a causa del cansament i de la inanició -hibernació- dels animalistes defensors de les marmotes braves de lídia. 

On som? En un moment apassionant que els polítics haurien de gestionar amb habilitat, generositat i exquisidesa. Quelcom molt difícil o impossible ja que el pont intransitable que anava dels que passegen la pell de la marmota -l’11-S- i els que persegueixen el rastre metacrilat de les urnes s’ha malmès -diuen i palesen- encara més.