Reflexionant...

S’acosta el dia amb il·lusió i incertesa. L’estat i el poble català van fent el seu curs, com els refredats de temporada. Amenaces i prohibicions, ara als membres de les meses amb advertiments de multes astronòmiques, mentre la determinació per votar no s’esvaeix ni s’espanta. L’estat ha prohibit el vol d’aeronaus -menys els de les gavines que planen baix- a l’espai aeri de la ciutat. Impossible de retratar la magnitud de la mobilització o de la repressió -que no sigui el cas!- des de l’aire. 

Avui és diada de reflexió. Ningú en parla ni la decreta perquè els formalismes, menys el fonamental del dret a votar, s’han aprimat en aquest llarg camí. La voluntat molt majoritària i molt reiterada ha estat no resolta maldestrament. Només són urnes, senyors i senyores. Uns contenidors d’oferta o d’outlet que ja fan prou encabint paperetes i que després, seguint les reflexions del gran García Albiol, podríem cedir als presidents de mesa més mascles en recompensa a la ruïna econòmica i moral que els assetja; perquè la seva dona els recicli com a cistell de la roba bruta o com a paperera de patacada, segons en Rivera. Reflexiono que les urnes, al país del disseny on la modernitat ens té el cor robat, certament no són estèticament afortunades. En Mariscal hi podia haver aportat una llepadeta de l’esperit olímpic amb alguna sinuositat arrodonida i voluptuosa. Les urnes del desig, seguint els suggeriments de l’Albiol, haurien de tenir quelcom de subliminal més que ens mogués sinó la fibra sensible, la sensual. Tampoc estic afirmant que ens les haguem d’endur al catre, compte! 

Medito -avui és el dia- i veig un exèrcit de tancs pagesos amb rodes de tractor. Aixeco la vista al cel barrat a les paperetes -avions de paper volant- i hi descobreixo l’ombra de la representació temerària dels bombers catalans del Circ du Soleil evolucionant a l’empara d’una pancarta gegantina per rescatar el gat de la democràcia enfilat a la teulada. També em fa rumiar que els estudiants hagin obert el focus preludiant la decadència de la selfie.

Em vénen al cap els records dels internats d’infantesa quan la convivència era comprimida i l’atmosfera destil·lava somnis de futur barrejats amb el tuf dels mitjons desaparellats en guerrilla. Què deu fer i què deu pensar aquest ramat multitudinari -esperem no tumultuós- d’agents aquarterats al poc lluït vaixell de per riure de la ramaderia Looney Tunes. Els hauran tallat les comunicacions i restringit l’espai de passejar per la ciutat acollidora i encisadora. No és moment per visitar parents ni Sagrades Famílies. Que la mesura i la contenció us acompanyin amb un punt d’orelles tapades als cants de sirena bèl·lics. Perquè només són urnes... Oé, Oé! Només un “pícnic” o una costellada, com deia aquell. Ja tindrem tot l’endemà i el que et rondaré morena per discutir percentatges i legitimitats que s’haurien de poder exercir i recomptar en pau i sense violència de cap mena. 

Penso que els pocs incidents -per ara irrellevants, malgrat la reiteració mediàtica selectiva que els explota i sembla que els vulgui fomentar- contrasten amb els excessius silencis i els minsos gestos ja no de suport o de simpatia, que alguns més deuen d’existir, sinó de la mínima comprensió que els catalans despertem a la resta de l’estat. Ben al contrari, les declaracions -les faig també selectives i interessades- són per agafar el farcell i tocar el dos d’aquesta Espanya empolsinada i per ventilar.

Diada de reflexió de les fàcils. “Sí” o “No”. No calen matisos ni grisos -ni grises-. Blanc o negre. Només “Sí”, “No” o vot en blanc. Aquesta circumstància fa que la meditació sigui d’un planer binari adient per a la gent de lletres i de pocs números, quelcom d’agrair perquè l’enrevessada combinatòria estadística descol·loca a l’hora de la tria. L’aritmètica del “Sí” o del “No” té, però, d’altres complexitats. Reflexionem, encara que ja portem tantes edicions de l’11-S fent-hi tombs que en aquesta convocatòria ens poden convalidar el dia de reflexió.

La profètica bola de vidre em fa l’ullet i no em puc estar d’anticipar-me al reconeixement del que surti demà encara que només sigui per continuar negant-ne la legitimitat proclamant la il·legalitat que podríem esvair senzillament comptant si la festa de la democràcia -abans els telenotícies solien començar amb aquest tòpic- no hagués estat atropellada. 

Com que el vot és personal, intransferible i secret no us desvetllaré pas en quin sentit em decantaré demà. Estic fent-hi tombs. Sospesant les galanteries d’una jove república catalana o deixant-me seduir per les atractives propostes d’en Mariano Rajoy avalades per l’equànime Trump. Entre el “Sí” i el “No” tanmateix existeix la temptació de fer campana assistint a la paella de l’Iceta només si el temps s’ho comporta perquè l’autoritat -com als braus- ja l’ha autoritzada. 

Reflexionem!