Monòleg per a cassoles.

Calma. Molta calma. Ja sé que costa molt mantenir-se amb el cap fred davant la resposta amb què els aparells judicials de l’estat contesten als silencis polítics d’aquest. L’asèpsia independent del poder executiu respecte del judicial manté un equilibri de funàmbul temerari i molt en precari. Les maneres com s’han engarjolat els representants de les societats civils, els consellers i el vicepresident del govern català qüestionen sinó aquesta imparcialitat, l’estètica judicial en caiguda lliure sense xarxa i sense proporcionalitat. Ja ho expliquen i ho argumenten els entesos en lleis i els advocats dels encausats davant del tracte procedimental de què han estat objecte. M’ho estalvio. 

No per possible -així ha estat- la batzegada emocional, la impotència, la tristor i la ràbia ens han atacat així que va transcendir la notícia. Amb un “¡Todos a la cárcel!” premonitori i vergonyós els tècnics feien proves de so en una de les seus judicials protagonistes de Madrid. Lleig! Avui alguns tertulians als mitjans -insòlitament també a TV1- no han pogut estalviar-se la pregunta del dia després respecte de per a què serveix la furibunda i desmesurada acció judicial de l’Audiència Nacional? A què contribueix aquest despropòsit? La resposta immediata han estat les rabioses cassolades i les diverses concentracions tumultuàries que feien cinc grams de migdiada aparentment estabornides amb els de braços una mica decaiguts. 

A l’error gruixut, al meu parer, que ha retroalimentat la causa catalana hi ha tot d’efectes colaterals i gestos que fereixen l’elemental comportament que les persones ens mereixem. Al tarannà estètic -el disseny ens enamora-, que ens va caracteritzar als catalans en aquelles manifestacions dels 11-S, hi podem contrastar algunes maneres barroeres que intensifiquen els gestos tornant-los més dolorosos. Les xarxes van plenes de desqualificacions mútues mentre s’ha glaçat la revolució dels somriures i els clavells s’han marcit a les voreres. Les càmeres carronyaires d’alguna cadena televisiva cercant els fills d’en Junqueras a l’escola l’endemà que els hagin empresonat el pare. Els personatges que celebraven amb banderes l’arribada dels detinguts i les detingudes a la presó. Els crits de Viva España que no podien empresonar els murs de la garjola emesos per alguns reclusos. Els comentaris denigrants d’uns agents mofant-se dels detinguts quan vetllaven la sortida del comboi de la Guàrdia Civil cap a diversos centres penitenciaris de Madrid en una dispersió gens innocent -aplicada als terroristes- que durant el recorregut es va repensar. 

Com pot arribar a esdevenir de miserable la reacció humana respecte d’aquells amb qui hem decidit de declarar-nos enemics sense haver-nos mirat als ulls ni compartit una arrova de sal. I el que més em neguiteja com a català és que la mínima comprensió d’una part molt important d’Espanya sembla tan muda i escadussera com la reacció d’aquelles veus autoritzades -a qui també se’ns ha marcit el serrell des de la movida madrileña- quan clamàvem per la llibertat i en contra de la injustícia de tota mena. “Ja no m’escandalitza la repressió de l’estat espanyol contra Catalunya. M’escandalitza el silenci còmplice de milions d’espanyols”, reprodueixen les xarxes. Jo els ho agraeixo a aquells espanyols que sí s’han escandalitzat i els que potser ho acabaran fent quan aquesta cera catalana -la que aquests dies crema tan abrandada- s’apagui i vegin les seves llibertats amenaçades. 

Ja vaig dir -i reitero- que no esperava massa d’Europa, l’oficial del club d’estats, a favor del problema intern que s’ha de resoldre amb un “diàleg” impossible. Ara mateix la conversa i l’acord és un monòleg per a cassoles.

Calma. No esdevinguem el pretext per a la repressió violenta que alguns voldrien.