Atmosfera prenadalenca.

Festes nadalenques atípiques o setmanes apassionants ancorades al calendari d’advent. L’any s’acomiada enmig de sacsejades variades. Les trepidants dates haurien d’oferir una treva duradora per desitjar-nos el millor. Pau als homes de bona voluntat -i molts de torrons-. Concòrdia amb cada ovella al seu corral pasturant esperança, alegria i felicitat. Passa, però, que el context no s’ho acaba de comportar. Els neguits diversos entelen els dies del consum i dels llums. Ens caldria esbargir tanta foscor ambiental.

Si aixequem el focus del melic català que ens difumina, per proper, allò que ens envolta, el món tampoc es revela gaire amable. Enmig dels monotemàtics centres d’interès propers que ens escometen ens hi ha deixat una nota trista la icona francesa Johnny Hallyday. Alguns hem escoltat més el Jacques Brel, el Georges Brassens o a l’altre Jordi, el Moustaky. Tots han marxat cap a regions més transparents havent afinat abans la guitarra per la terrenal Olympia parisenca. Bon cel, musiciens! 

L’atmosfera prenadalenca ve subscrita per la llei del gran Trump amb un gest polític molt ecumènic estampant la seva grandiloqüent signatura en un decret que fa efectiu el trasllat de l’ambaixada americana de Tel Aviv a Jerusalem. L’emperador hauria atiat el vesper de Terra Santa mai pacificat. Jerusalem és un dels epicentres significats on conflueixen les tres religions dels llibres sagrats. Al fictici quilòmetre zero de la pau, a la diana borrosa del perdó, de l’agermanament i de la conciliació teòrics s’hi revifa -quan no hi ha hagut brega o batibull?- una altra vegada la violència i els enfrontaments. Del Betlem de la nativitat al Jerusalem de la passió cal travessar la frontera.

Exhausta de tanta voràgine abominable per l’activitat humana, la deessa natura també es rebel·la. Ens alerta quan rugeix ferotge o se’ns amotina amb una sequera atroç. Els meteoròlegs afeccionats -els escolans del temps- em retrauran que avui ens ha creuat un ruixat. Una ploguda testimonial que no ha sadollat l’eixutesa de la terra. El cel ha plorat, efectivament, i hi ha alguna ànima càndida convençuda que ho ha fet pel malaguanyat Johnny Hallyday; si aquesta hagués estat la causa, m’arriscaré a confirmar que els déus de la pluja no són estrictament rockers. Em consolo pensant -avalat pel Trump- que el canvi climàtic només és un conte xinès per engalipar ingenus. També ens cal que plogui. 

M'he de tornar a contemplar el melic -ja em disculpareu-. Avui és un dilluns ferotge després del pont de la Puríssima que figurarà al catàleg de les tempestes humanes que es recorden. El despropòsit, si més no el poc afortunat moment per fer el trasllat dels mobles a Sixena, ha començat “ben aviat”, ben de matinada -com inspirats pel polèmic Guardiola, el del llaç groc- i encara era massa fosc quan uns guàrdia civils poc lorquians han entrat al museu de Lleida. Una nocturnitat que no associaré a la concreció del tot poderós article 155 ja que -diuen- no ha estat així, perquè l’operació venia avalada per la justícia amb diligència i molta pressa per embolicar els pedrots i les peces diverses que calia carregar al camió de la mudança. Una feinada precipitada i amb alguna negligència que s’ha verificat, fet el recompte, amb la mancança d’una obra que s’haurà de pintar a l’oli. 

Contemplant l’espectacle mediàtic des del prisma de la política pot haver estat una inoportunitat carregada de possibles efectes electorals. La immediatesa urgent sense aturador de la qual hem estat testimonis podria resultar poc rendible per als que l’han propiciada. S’haurà de veure si es confirma. De la polèmica n’ha transcendit que s’han negat a carregar al transport l’actual alcalde de Lleida, una penyora que no ha estat un aval suficient a garantir la recuperació del lot artístic sencer.

Desconec els ets i uts legals que han comportat el retorn d’unes obres que havien estat comprades per la Generalitat de Catalunya -amb papers que ara són molls- a unes monges. Sóc dels que creuen que on millor viu i arrela un arbre és als marges que l’han vist néixer, però la maniobra d’avui, pel context on arrelava, no sembla pas del tot ecològica. Als ulls del moment -tornant al llombrígol català de l’actualitat- l’operació té quelcom de suspicaç i esdevé poc encertada per l’excepcionalitat política carregada de matisos i de recels en plena campanya electoral. 

Em passa pel cap quan a pagès es bescanviaven les majestuoses taules de noguera per les modernes i funcionals de formica o de quan el botí de les sagristies, ja despullades dels sants, calia negociar-lo als antiquaris de la capital i, sovint, els recargolats àngels barrocs dels retaules ja havien aixecat el vol emprenent insòlites evasions transatlàntiques.

Tornant a la cosa internacional i al gran Trump l’atmosfera prenadalenca no indulta l’indiot de la Casa Blanca ni l’alt percentatge de nens i civils víctimes de les bombes de dispersió. El general Trump també es fa enrere en el compromís de vetar aquest armament. Artefactes farcits de petites boles explosives que anys després d’haver caigut continuen essent destructives, com quan unes criatures les recullen per jugar-hi. Caldria que els reis mags de l’orient -i de l’occident- no traginin joguines bèl·liques! 

Remataré la tocatardana crònica prenadalenca fent-li suport -cal ser objectius- tot reconeixent l’audàcia de l’emèrit sheriff de Montana, en Donald Trump. Vol conquerir Mart entre el gener de 2021 i el gener de 2025. Vista la precisió en el temps, que en l’espai està per veure, ho hauria d’accelerar en el supòsit que no guanyi la reelecció. Es tracta d’acomplir una de les promeses electorals que pot enllaçar de retruc amb la campanya catalana. 

Reconquerida Flandes, assetjada Brussel·les i exhaurida la xocolata belga -una complicitat pastissera en honor al president Puigdemont- proposo d’incorporar un conveni amb l’astronauta Trump perquè els catalans deixem de vagar per l’espai sideral i ens establim a Mart.

Meditem-ho, terrícoles!