Em pregunto què
trobarem als annals d’aquet temps així que ho puguem analitzar des de la distància,
com al bolero. Dubto de si seran suficients un lustre o una dotzena d’anys per estudiar
amb certa objectivitat la voràgine política, fonamentalment, i mediàtica que
ens assota. De com esdevingué i com es va resoldre la galerna tramuntanada que
ens ha despentinat l’oasi català. Haurem de desenterrar-ho des de la llunyania temporal
que empolsina la realitat conferint-li un toc vintage, una mena d’autòpsia historiada
des de la demència senil interessada amb què es reescriu sovint la memòria.
Aprofito per inserir
una nota necrològica que hi escau tot esmentant la mort recent d’en Tom Wolfe.
El dandi amb aires de passerell que levita tot i l’excèntrica armadura
cridanera amb què es protegia de cara a la galeria. Aquell qui va tenir cura de
conrear un refinat posat de cavaller amb més d’anglosaxó que no pas de ianqui
de la costa est. Un revolucionari elegant del gènere -el pare del Nou Periodisme-,
interessat en la intersecció de la novel·la amb la notícia. En ambdós camps -i
d’altres- aquest polièdric escriptor va excel·lir i va exercir mestratge.
Ara i ací, la foguera
nostrada de les vanitats crema abrandada. Atiada des de les xarxes, ferotge i irreconciliable,
guspireja fora de temporada anticipant la revetlla de la nit de Sant Joan amb
protagonistes delerosos de caminar descalços entre les brases amb un tuf de
socarrim de mal suportar. Signo perquè a la matinada de la màgica nit puguem tirar
les cendres a mar, aspergir tots els fantasmes foscos i assistir a l’espectacle
superb de veure com surt el groc sol just a la ratlla marinera de la
Barceloneta o enfilats al caire de la carena.
Homenatjant en
Tom Wolfe, compraria la versió dels fets explicada pel nou periodisme -ja superat?- on s’exposa en forma de relat farcit
de diàlegs de gran realisme la trama narrativa del jutge Llarena. De veure
descrit versemblantment el rodolar dels seus arguments quan Bèlgica denega el
lliurament de Serret, Puig i Comin a l’estat espanyol. D’assistir a la narració
intima que el fa sentir assetjat pels independentistes a Catalunya, que el miren
a cada cantonada, diu. La tècnica wolfeana es decantava per recrear la posada
en escena abans que entrar en el moll de l’os de la notícia. Hi ajuda molt el
context, com el detallisme de l’angoixosa mirada rabiüda del company casual de
semàfor encara que no dugui penjat un llaç groc a la solapa. Ens consolaria
esbrinar en la crònica novel·lesca dels fets que el jutge és conscient que té persones
empresonades preventivament, algunes des de fa set mesos, i que és sensible al
patiment que això causa.
Pagaria per
assistir als sil·logismes, dits en llenguatge planer i urbà, pels quals el
socialista Pedro Sánchez proposa tunejar constitucionalment al codi penal el delicte de rebel·lió
a l’escenari català. Del raonament de gran calibre sense escopeta pel qual
algunes primeres espases de l’anàlisi política justifiquen la mesura de no
extradició relacionant Bèlgica amb un santuari d’ETA.
El nou periodista assumeix més protagonisme
que en el tradicional, ofereix una visió més personal dels fets intentant-ho el
més objectivament possible. Per això un deixeble brillant de Tom Wolfe, en
Federico Losantos, en una exhibició de gran intensitat poètica -i pacificadora-
ha declamat per les ràdios el romanç del bombardeig de Barcelona amb la casa i
el despatx del “macaco” d’en Quim Torra inclosos. Per al meu gust, un excés de
rimes dissonants que no desmereixen les exigències de precisió i d’objectivitat
-amb bona punteria- del bon periodisme.
El nou periodisme es decanta pels diàlegs
sencers, prefereix la conversa perquè aporta versemblança en contra de les cites
o de les tibades declaracions premeditades i farcides de correcció enfarfegada.
Un bon recurs formal per a redactar la crònica dels pensionistes que han
envoltat el Banc d’Espanya a Madrid o per si volem escoltar l’eco proper de la
veu de les ofeses dones guerreres.
Fidel al
manual empraré la primera persona. “Jo”, del Papa Francesc, em repensaria d’autoritzar
les monges de clausura a emprar les xarxes socials encara que sigui amb la
recomanació explícita de fer-ho amb prudència. Compte, Santedat, que sor Lucía
Caram és una empedreïda usuària i molt addicta a sortir a les xarxes socials,
que el Vaticà no esdevingui un niu d’independentistes protestants.
Verificant el
mètode en la investidura d’en Quim Torra com a President de la Generalitat de
Catalunya, prescriu l’ús de detalls diaris -com esmorza-, amb qui se les fa -en
Puigdemont-, la família, els seus béns i les seves virtuts i defectes. El 131è en
el càrrec és un novell que ha sortit a l’arena política no avesat als recursos i
a la cintura que requereix el quadrilàter amb seu a la Ciutadella. Un
lletraferit ascendit per odre de successió, el quart pretendent a la presidència
de la Generalitat de Catalunya, afectat per seriosos problemes de comprensió lectora,
haurà de desistir al conreu de la faula.
El que no
preveu el llibre d’estil del nou periodisme,
la troballa d’en Tom Wolfe, és com retratar els silencis, també els no verbals,
del Mariano Rajoy. Ens haurà d’animar que a Girona és temps de flors, un
magnífic esclat sensual que no es deixa descriure ni retratant-lo.
